Holiday in Cambodia

Demà al matí a les 9h agafem l'autobús cap a Phnom Penh, la capital de Cambodja. Sis horetes, incloent una hora per fer els visats a la frontera. Ja comencem a tenir perfilada la resta del viatge, aquests dies hem estat planificant a més de fent paperassa (el visat de Laos, reserves d'hotels) i la volteta és força xula: Phnom Penh, Siem Reap (on els famosíssims temples d'Angkor), Phnom Penh altra vegada, una volta pel nord-est de Cambodia (segurament Kratie i Ratanakiri), creuar la frontera amb Laos i anar remuntant el Mekong: Si Phan Don, Pakse, altiplà de Bolaven, Savannakhet i Vientiane, la capital. Després, farem el nord de Laos (els més turístics Van Vieng i Luang Prabang) i tornarem a entrar al Vietnam per visitar-ne el nord.

A partir d'ara, doncs, el viatge es tornarà una mica menys confortable: autobusos més precaris, llits més durs, guesthouses menys netes, insectes més carinyosos. Esperem compensar-ho amb paisatges i llocs inoblidables, i amb gent -segons tothom diu- encantadora. Per si de cas, hem estat fent un intensiu de luxes aquests últims dies de Saigon: restaurants francesos i japonesos, wireless a l'habitació, bugaderia i roba nova, perruqueria.

És però molt probable que tinguem menys accés a internet que mai, pel que potser el blog baixarà una mica l'activitat, o com a mínim anirà molt més retrassat. Procurarem que no.

Els nostres amics de 18 anys...

Bé, aquí va el post promès sobre els nostres joves amics. Situem-nos al divendres 24 d'abril. Som a Sa Dec, un dels pobles del delta del Mekong on tothom ens diu "hello", es gira quan passem per repassar-nos de dalt a baix (grans i petits, quina necessitat hi ha de dissimular la curiositat?), i ningú no parla anglès.

Tornant cap a casa després d'haver sopat el ja sempre clàssic "Pho Bò" (una de les poques coses que sabem demanar quan no hi ha carta en anglès), una noia sobre una bici es para davant nostre, i en un anglès prou bo malgrat l'accent ultra asiàtic, ens pregunta d'on som, què hi fem a Sa Dec, quan temps portem a Vietnam i aquesta mena de coses. Ens diu que som molt guapos (curiós, quina manera de començar), que la seva assignatura preferida és l'anglès, i que li faria tanta il·lusió que l'acompanyéssim a la seva residència d'estudiants a conèixer els seus amics. Why not, decidim acompanyar-la. La residència en qüestió és una mena de pati amb tot de petites casetes al voltant, que són les habitacions dels estudiants que vénen dels pobles del voltant per estudiar a Sa Dec. Estem parlant de nois i noies entre 17 i 19 anys, els de 19 aquest any acaben l'escola i poden anar a la universitat.

A la residència conèixem 3 amics més, dos nois i una noia. La resta d'estudiants ens miren de lluny i riuen. Les hormones fan estralls, aquí com a tot el món! Els nois s'emocionen parlant de futbol amb el Martí. Un d'ells fins i tot té la samarreta del Barça! Les noies em pregunten quin és el meu color o grup preferit (converses de classe d'anglès, clar...). Estem una estona xerrant amb ells, ens ofereixen de quedar l'endemà per ensenyar-nos Sa Dec, però els diem que millor quedar diumenge, ja que dissabte ells van a l'escola i pretenien quedar a les 5 del matí, es nota que no coneixen els nostres horaris!

Diumenge arriba, ens llevem aviat per anar-los a veure. Estem una bona estona a la residència esperant a la noia que ens va agafar pel carrer que està a l'escola estudiant. Aquesta gent van molt d'hora per la vida, i curren moltíssim... Ens entretenim força veient el rotllo que es porten entre ells, que si aquest no em cau bé, que si a tal noi l'hem vist amb tal noia... Què hi fem nosaltres allà al mig????

Finalment torna la nostra amfitriona i ens diuen que ens porten a veure Sa Dec. Nosaltres, però, hem d'agafar el bus cap a Saigon a les 12, és a dir que no ens queda massa temps. Ens deixen una bici a compartir entre els dos (el pà de cada dia, aquí, portar passatgers al portapaquets de la bici), i anem a voltar per un parc prou bonic. Després ens conviden (malgrat el nostres esforços de convidar-los nosaltres a ells) a una mena de refresc xungo amb llet, fruites i mongetes i ens acomiadem davant el nostre hotel.

Tot plegat una experiència curiosa. Molt amables i atents, i molt emocionats de poder parlar amb algú tan diferent, ens van tractar com a reis...

Ah, i aquí no s'acaba... Quan vam arribar a l'hotel per recollir les maletes i marxar, resulta que estaven fent un bodorrio al restaurant de l'hotel, i vam trobar milions de nens esberats que assistien a la boda que en veure'ns van començar a cridar "helouuuuuuu" tan fort i amb tanta veu de pito que vam tenir molta por...

El trànsit a Saigon (2)

De nou a Saigon. Contents per la varietat de coses a fer aquí (avui Cholon - el barri xinès -, demà els túnels de Cu Chi de la guerra i la Santa Seu de la religió caodaista), contents per la varietat de menjars (avui restaurant vietnamita de luxe - 5 euros - i menjar xinès, demà potser un bistrot francès) i altra vegada meravellats pel trànsit.

Decàleg del bon motorista saigonita

1. no deixar mai més de 10 cm amb la moto del costat
2. no frenar a menys d'estar totalment segur de xocar; als creuaments, homosexual l'últim
3. portar objectes enormes i absurds (vidres enormes, pollastres ... això mereixeria un post a part)
   
4. en cas de trobar-te en una enorme avinguda de doble sentit, no dubtar a anar contradirecció una estoneta fins poder incorporar-te al sentit contrari
   
5. convidar a tots els membres de la família a pujar a la moto (fins a un màxim de quatre); si es porta un bebé, recomanable un accessori en forma de cadireta que venen a tot arreu
   
6. anar a tota velocitat per la dreta d'un autobús quan acaba d'obrir les portes per deixar baixar la gent no és un problema
7. als mercats s'hi va a comprar sense baixar de la moto (si, si, dins el mercat!)
8. els peatons travessen els carrers seguint un moviment rectilini uniforme; adequar la trajectòria (sense frenar!) per esquivar-los
9. tocar el clàxon constantment
10. abans de fer una maniobra absurda i suïcida, agafar el mòbil i posar-se a parlar, amb una mà n'hi ha de sobres
    

El delta del Mekong

Després de Phu Quoc, hem fet una volta pel delta del Mekong. Des de l'illa vam agafar un ferry que ens va dur a Rach Gia, una ciutat força curiosa. Hi ha molta gent que hi passa, anant i venint del ferry, però gairebé ningú no s'hi queda a dormir. La majoria marxen directament cap a Saigon o cap a poblacions més interiors del delta. Nosaltres vam decidir quedar-nos-hi per fer el viatge cap al delta amb més calma, i va resultar ser força divertit. La ciutat és maca, té el seu encant, i com que no estan acostumats a veure guiris, tothom ens saludava i ens mirava com si haguéssim baixat d'un altre planeta...

Des d'allà vam anar a un poble que es diu Can Tho, molt més turístic, on et porten en barca a navegar per una de les branques del Mekong i t'ensenyen uns mercats flotants molt xulos. Un mercat flotant és un concepte estrany, però és menys complicat del que sembla: simplement els majoristes omplen les seves barques amb el que tenen: pinyes, cocos, cíndries, etc, i ho porten a vendre. Els compradors van amb barquetes més petites de majorista en majorista i compren el que els sembla. És curiós.

Després de Can Tho, hem vingut fins a Sa Dec, un poble més petit que hi ha una mica més al nord, encara dins del delta. Aquest poble és famós pels vivers de plantes i flors que hi ha. Voliem llogar unes bicis i moure'ns per aquí i veure floretes, però resulta que ningú lloga bicis, perquè aquí tampoc estan acostumats a veure guiris i això d'anar amb bici és de nens i de pobres... El que sí que hem aconseguit és que ens lloguin una moto i hem voltat força pel poble i les afores fins que hem trobat els vivers. Molt xulo, com un garden centre gegant... :) I el poble en sí també és molt xulo. Tothom ens mira i ens saluda, no falla. Però són molt amables i nosaltres estem encantats. Ah, i ahir vam conèixer uns nens de 18 anys que tenien moltes ganes de xerrar amb nosaltres, però això va ser tant friki que es mereix un post a part...

Phu Quoc en imatges

Per no torturar-vos amb detalls de totes les coses meravelloses que hem fet a Phu Quoc, us deixem aqui les fotos:

Phu Quoc: bestiari

Com que sembla que sou unes males persones i el que més us interessa són les alimanyes que ens anem trobant (si voleu platges paradisiaques, us mireu les fotos), us descric una mica la rica fauna de Phu Quoc perquè us deleiteu:
- geckos: espècie de llangardaixos que criden com un ocell. De totes mides, els més grans com un gatet petit.
- aranyes: no en vam veure de gaire grans (ni ganes) però deien que n'hi havia que es confonien amb un coco.
- meduses: de colors llampants (blau marí, rosa) i de la mida d'un gorro de bany (d'aquells de iaia, sabeu?).
- cabronassos de mar: com una piloteta d'uns 15cm trufada de punxes. A les millors platges n'hi havia un munt mig enterrats sota la sorra, perquè els poguessis clavar una bona trepitjada. No confondre amb eriçons de mar (tambe en vam veure al fer submarinisme, tenen punxes de quasi mig metre).
- alemanys: grossos i vermells. Com que el propietari de l'hotel (un saxofonista que es diu Thomas) també era alemany, n'hi havien forces.
- mosquits: al capvespre, hora d'embadurnar-se de repelent! Em temo que al delta del Mekong serà molt pitjor.
- gossos de Phu Quoc: tenen la llengua blava, i una franja al llom a contrapèl (al revés). Simpàtics, però pudents.
- insectes helicòpter: de totes mides i colors. Preferència per endinsar-se sota la faldilla de les franceses.
- Gareth: un americà entranyable amb preferència per riure molt, donar elevades propines i parlar en veneçolà. Tenia tres carros de supermercat tatuats al braç.

Phu Quoc: intro

Portem tres dies a Phu Quoc, una illa selvatica i idilica al sud de Cambodja. Estem poc comunicats amb l'exterior, doncs el 'resort' on estem no te internet. Esta regentat per un alemany i es forca xulo, amb els tipics mochileros per alla tumbats platja-gambes-coctels. Lloc fantastic, ideal per a desconectar totalment i acostumar-se a la calorassa (crec que devem estar sota el paralel 10) . Avui per fi hem anat a donar un vol per l'illa, ja us explicarem. Ara mateix som a un lloc amb internet que cobren 3000 dong (uns deu centims) la mitja hora.

Banh Xeo

Ahir vam sopar en un lloc brutal. Un d'aquells que la Lonely Planet diu que no et pots perdre però que hi vas amb certa por de trobar 500 guiris... Però no, la cosa va ser una triomfada. Primer de tot, vam fer una caminada de l'hotel al garitu en qüestió que va resultar xulíssima: vam descobrir nous barris de Saigon, més reals, segurament, que el que haviem vist fins ara. Des de carrers tranquils amb la gent fent les seves birres i sopes de noodles al carrer, fins a grans avingudes amb llums de neó. D'una d'aquestes avingudes, surt un carreró on hi ha "Banh Xeo 42A", el garitu que buscàvem.

El lloc és simplement un porxo, amb una part ocupada per la cuina, altrament dit fogons al terra amb milers de paelles i les corresponents vietnamites cuinant de cuclilles. La resta del porxo està ocupat per taules llargues que compartim guiris devots de la Lonely Planet i molta gent de la ciutat...

El cas és que l'especialitat d'aquest lloc és el "Banh Xeo", una mena de crêpe gegant farcida de gambes (sense pelar), una mica de porc, soja germinada, i mongetes molt petitones. El que fan és fer la crêpe amb tots els ingredients a sobre, de manera que hi queden mig enganxats. La pinta, d'entrada, és força bona, tot i que et preguntes com ho menjaràs amb palillos...

Però no cal patir-hi, quan la cambrera et veu amb cara de no saber per on començar, amablement t'indica com va el tema: agafes una fulla d'enciam (del plat ple d'herbes que t'han portat amb la crêpe) i el poses a la palma de la mà esquerra. Hi afegeixes a sobre unes quantes herbes més del plat, de les quals ens han dit el nom però no recordem res. Són herbes aromàtiques, molt gustoses. Aleshores ve la part guai: amb els palillos trenques com pots un troç de "banh xeo", el poses a sobre les herbes i ho emboliques tot en un petit rotllet. Això ho suques a la salsa corresponent, i cap a dins!

La veritat és que és espectacularment bo.

Ah, i com veieu es pot acompanyar amb birra, aigua o un bon "suc de coco", que no és més que un coco amb una palleta perquè en beguis l'aigua de dins... Això és una de les meves begudes preferides, per ara. Ja en descobrirem més!

Motos, fotos i més motos

Us ho juro que de vegades hi van quatre persones, en aquest cas segurament el pare ha caigut en una curva. De regal, aquí a sota, la sortida del Gran Premi de Saigon de 35cc.

El trànsit a Saigon

Ahir vam baixar al creuament del costat de "casa" i vam fer alguns videos. Llàstima que no surti cap moto familiar, és a dir el pare, la mare, el fill i un bebé en braços, tots quatre sobre un scooter com el del Morejon. Però ep, sense anar a més de 80 km/h.

Saigon (àlies Ho Chi Minh City)

"On aterrira sur Ho Chi Minh City dans 10 minutes. Le capitaine Rodrigues et la tripulation vous annoncent que la température actuelle est de trente-six degrés Celsius ...". Trenta-sis graus???

Doncs si, aquí fa una calor considerable. De totes maneres, a la tarda comença a bufar airet, i s'està bé. Aquesta nit (primera a Saigon i primer combat guanyat al jet-lag, tot i que la guerra serà dura) ha caigut una tempesta. Sobre les dues de la nit, ha semblat que obrissin una aixeta gegant. Ha durat una hora i mitja, com un concert de trash metal.



Saigon és una ciutat molt curiosa. És força més pobre del que m'havia imaginat (on pensava que anava, a Estocolm?), es pot dinar amb mig-un euro. La gent és molt amable, (els venedors ho son massa i tot), el menjar deliciós i l'hotelet està molt bé. El més espectacular és l'exèrcit de motos que domina la ciutat, un autèntic caos. La ciutat és un enorme bullici, una espècie de formiguer esquizofrènic. A veure si pengem un vídeo al YouTube, així seguirem guanyant punts en gafapastisme.

Tenim moltes ganes de visitar Saigon, però ens sembla que ho deixarem per un altre moment: el primer que farem ara és anar a passar uns dies a la costa, a l'illa de Phu Quoc. Ja us ho explicarem.

Aclariment: les revoltes contra el govern que avui he llegit a El País.com son a TAILANDIA, no a Vietnam, ens queden a dos països de distància. A Bangkok només hi vam passar per fer escala amb l'avió.

From Suvarnabhumi airport with love

Portem 4 hores donant voltes i dormint pels racons de l'aeroport Suvarnabhumi de Bangkok. Són les 11h AM hora local, tot i que el nostre cos ens diu que són les 5h del matí, que hem dormit molt poc i que ens espera encara un últim vol (d'aquí a dues hores embarquem cap a Saigon). De totes maneres, el viatge ja ha tingut grans moments:

1. despedida sentimental a l'aeroport de Barcelona (Set persones, set! Com si anesim a la mili, o a la guerra - del Vietnam, clar)
2. travessar l'aeroport de Munich canturrejant la cançó de la Champions
3. alba preciosa des de l'avió (crec que ens ha agafat entre Pakistan i la Índia)
4. adormir-nos en uns bancs perduts a l'aeroport i despertar-nos envoltats d'indis que volien un visat
5. trobar que tenim wi-fi i fer el primer post al blog. Oh, ah!!! Gafapastisme absolut!!

Últims preparatius

ooooh! quins nervis!! Només queden 3 dies!