Laos: tot actualitzat

Després d'uns dies al nord de Cambodja i al sud de Laos, també coneguts com "la zona amb les connexions a Internet més nefastes del món", hem aconseguit reemprendre el blog, pujar les fotos i actualitzar el mapa d'aquí a baix. Ara som a Luang Prabang (és un clam), "el" lloc turístic de laos. És un poblet declarat Patrimoni Mundial de la Unesco, amb molts temples, vegetació exhuberant, muntanyes verges, el Mekong ... totalment idílic. L'ambient és una mica Cadaqués-Gavarnie-Begur, ja m'enteneu, tot de llocs pijetes i turístics un darrera l'altre, res del Laos autèntic, però mola trobar restaurants francesos i pensions agradables després de tants dies de sopa de fideus amb "bou" i llits incòmodes.

Com que hem rebut innumerables mails -inclús amb amenaces de mort- d'indignació per la desactualització de les fotos (ens pensàvem que estarieu pendents del Barça!), us deixo les fotos dels bonics lloc de Laos on hem estat:
- Si Phan Don (les 4000 illes): una zona on el Mekong es converteix en una miríada d'illes i has d'anar amunt i avall en piragua ... per les illes vas en bici veient cascades, i paisatges increïbles sobre el riu (postes de sol ...). Tot plegat molt relaxat.
- Pakse i l'altiplà de Bolaven: volta de quatre dies amb moto, en una zona cafetera i pràcticament verge en turisme, amb muntanyetes (uns 1000 metres) precioses. Tot és total i absolutament verd.
- Vientiane: la capital. Té una activitat comparable a un poblet de la Segarra a l'estiu. Sembla un lloc agradable per viure-hi, però gens espectacular pel turista.

Luang Prabang es un clam!

Avui Luang Prabang ha despertat corpresa, esmaperduda i garratibada despres de la final de la Champions d'aquesta nit. La ressaca del partit ha donat lloc a un mati en el que l'emocio desbocada es palpava en les mirades complices dels culers laosians i en els colors blaugrana habilment camuflats en les decoracions dels tuk-tuks.

La Muntsa i jo ens hem llevat a la 1h45 AM, ja que els horaris asiatics (a les 21h tots dormint, a les 5h tots llevats) als que ens hem acostumat feien impossible estar desperts fins l'hora H. Hem ences la tele - que el noi de l'hotel ens havia portat expressament ("a big TV for watching the final") - just al moment en que el Cristiano Ronaldo llencava una falta perillosissima; a mi m'ha costat uns quinze segons posar-me nerviosissim. A la Muntsa li ha costat una mica mes, tot i que el frikisme de la situacio (mirant futbol a altes hores del mati en un encantador poblet de Laos) l'ha motivat una mica. Despres de la victoria, ho hem celebrat enviant uns SMS als amics de Barcelona amb els que hauriem vist el partit, ens han contestat (suposem que en un estat etilic important) i per segona vegada en el viatge hem sentit una mica de pena de no ser a Barcelona!

De Rattanakiri a Si Phan Don

Després de mirar, informar-nos i preguntar, vam veure que era factible entrar a Laos des de Cambodja per l'única frontera que comparteixen tot remuntant el Mekong des de Phnom Penh. Aprofitant que anàvem rumb nord, vam fer una parada d'uns dies a Rattanakiri per conèixer una mica la Camodja rural (que val molt la pena, com podeu veure a les fotos!).

Des de Rattanakiri, voliem anar directament a Si Phan Don, unes illes del Mekong al sud de Laos. Pensàvem que potser seria una mica complicat, perquè implica molts canvis de bus, però el jefe del lodge on estàvem ens va dir que ell ens venia el bitllet directe a les illes, inclòs el ferry!

Molt contents, vam començar el viatge cap a les 8 del matí. Vam agafar ni més ni menys que 4 vehicles, però a les tres de la tarda estàvem la mar de ve a Si Phan Don. Els trams que vam haver de fer són els següents:

1- Rattanakiri - Stung Treng: 3 hores de pista infernal en un minibús amb un miniespai per les cames. Sí senyors, al nord rural de Cambodja no hi arriba l'asfalt.
2- Stung Treng - frontera cambodjana: aquí sí que hi ha asfalt, i la carretera és francament bona (cortesia dels japonesos, que la necessitaven per comerciar). Una horeta de trajecte en un minibus de luxe amb quatre guiris més ens va deixar a la frontera, i amb les motxiles a l'esquena ens vam dirigir al garito cambodjà. Allà un amable senyor ens van segellar la sortida del país, i ens va demanar un dolar. Li vam donar una excusa barata i va resignar-se a no cobrar la comissió. Es va despedir dient: "walk to Laos", mentre assenyalava els 200 metres de carretera recta que el separaven del garito laosià.
3- Frontera laosiana: obedients com som, vam caminar fins al següent garito. Allà ens van segellar l'entrada (el visat ja el teniem fet i pagat, va fer una feina d'uns dos segons per passaport), i ens van tornar a demanar un dolar per cap. Els sis que èrem vam intentar negar-nos-hi ja fos dient que no teniem diners, que ja haviem pagat prou pel visat, etc. Però aquest era més tossut que el cambodjà i tot i que vam esperar força estona a veure si se'n cansava no ens va tornar els passaports fins que no vam pagar. No és que ens vingui de dos dolars, però fa ràbia col·laborar amb la corrupció que impera en aquestes zones...
4- Frontera laosiana - Ban Nakasang: un cop passada la frontera, ens esperava un altre minibus que en poca estona ens va dur fins a Ban Nakasang, el poble des d'on cal embarcar-se per arribar a les illes.
5- El ferry a Si Phan Don: quan vam baixar del minibus al costat de riu, un dels holandesos amb qui viatjàvem va preguntar al conductor: "a quina hora surt el ferry?". Ell ens va senyalar que ja ens acompanyava cap a la vora del riu. Quan vam arribar-hi, el que tots imaginàvem com un senzill moll de ferry, va resultar ser encara més senzill: una platja amb tot de petites barques amarrades. Allà, el xofer va parlar amb un dels barquers que ràpidament ens van fer entrar a la barca (on caviem nosaltres sis en fila índia i poca cosa més) i ens va dur feliçment a Don Khon, l'illa on havíem escollit anar a dormir. El trajecte molt xulo, tot i que no ho hauriem classificat de ferry...

I així de bé vam començar la nostra estada al sud de Laos. Però això serà un post a part... :)

Rattanakiri

Ui... que tard que anem amb el blog! Be, per anar-nos posant al dia, us deixem les fotos de Rattanakiri, la provincia del nord est de Cambodja on vam passar uns dies despres de Phnom Penh. Casacades, llacs, selva... I si, els habituals insectes de mida descomunal!

Phnom Penh: luces y sombras al albor del nuevo milenio

Tot i que Phnom Penh ara ja ens queda lluny (portem cinc dies relaxadíssims a la Cambodja rural), tenim pendent explicar una mica les sensacions que la capital cambodjana ens va despertar...

A mi em resulta difícil respondre quan em pregunten què tal Phnom Penh. No és que no m'agradés, tampoc és que sigui bonic... Jo diria, sobretot, que és inquietant!

Phnom Penh és, com tota capital, un lloc viu i ple d'història i per tant mereixedor d'uns dies de visita. Com a visites destacables té poca cosa: d'una banda el palau reial, tot un recinte ajardinat amb diferents construccions, la més destacable la Pagoda de Plata (que té el terra enrajolat amb rajoles de plata) i de l'altra els museus i camps relacionats amb la masacre dels khmers rojos. A més, quan l'exèrcit de Pol Pot va prendre la ciutat el 1975, van procedir a evacuar-la en tres dies, i va quedar deserta durant tres anys. Això ja dóna una ida de que la ciutat tindrà un caire especial...

Però la cosa va més enllà. El que més frapa de la ciutat és la gran divisió econòmica que hi ha. Diriem que hi ha quatre tipus de ciutadans, a Phnom Penh:

1. Els cambodjans pobres: la gran majoria. N'hi ha que tenen una moto o un tuk-tuk i es guanyen la vida fent de taxistes pels turistes. Ara que és temporada baixa, van desesperats per fer una carrera al dia que els permeti menjar. També hi ha els que tenen parades al mercat, o els que guanyen 30 dolars al més per netejar les habitacions de l'hotel. Això sí, tots amables i encantadors, la tònica general en la gent del país.
   
2. Els més pobres encara, hi ha una gran quantitat de gent que viu al carrer. Hi ha vells, nens, gent amb malformacions o bé amb serioses amputacions degudes a la guerra. Aquests sobreviuen de la caritat de la gent d'allà, dels turistes i de les ajudes de les ONG.
3. Els periodistes internacionals, "ongeros", treballadors de la Unesco, Nacions Unides, etc Occidentals que viuen a Phnom Penh col.laborant en diversos projectes. Viuen amb un sou occidental justet (mil-i-poc-euristes) que a Cambodja permet viure molt bé. Com que són gent concienciada (si més no els que nosaltres vam conèixer), no van per la vida demostrant el seu poder adquisitiu, però freqüenten un tipus de bars fets només per a ells i són, juntament amb els turistes, els únics clients de les dues discoteques que hi ha a la ciutat.
4. Els cambodjans rics: cambodjans amb posicions més o menys poderoses dins de l'administració que s'enriqueixen a base d'embutxacar-se els diners públics. Són la principal lacra del país, ja que es queden les ajudes internacionals, els diners del govern i tot el que troben. Aquests són els que van pel carrer amb totterrenys caríssims, trepitjant (quasi literalment) a la gent del carre que es guanya la vida com pot amb les seves motoretes.

Aquesta barreja de gent, més l'estat els carrers i cases, creen un sensació estranya a la ciutat, almenys pel visitant. Els que hi viuen, però, s'hi acaben sentint a gust, i de fet nosaltres, també vam acabar estimant-la.

Estació de pluges, temporada baixa

Cada dia plou més. Cada dia cap allà a les 3 o 4 de la tarda el cel es regira i es posa de tots colors. I dia si, dia no, acaba plovent. De vegades quatre gotes, i de vegades una tromba descomunal. Els dos dies (12 i 13) que hem estat fent ruta per l'est de Cambodja, Phnom Penh – Kratie (pronunciar Kraché) i Kratie – Ban Lung (la capital de Rattanakiri, la Cambodja salvatge) va acabar descarregant una bona tempesta, el segon dia tot just al baixar de l'autobús (veure foto). De totes maneres, els xàfecs solen durar mitja o una horeta.

L'altra conseqüència de la temporada de pluges és que el turisme baixa, i en els casos de llocs poc populars, gairebé despareix. Ara mateix som a la guesthouse Tree Top de Ban Lung, província de Rattanakiri, on només hi ha una altra parella (evidentment, uns holandesos). Ahir va marxar tota la resta de gent, la majoria perquè treballen a Cambodja, i avui se'ls acabaven les vacances de cinc dies (tres per a celebrar l'aniversari del rei – què menys! - i un per a la plantada de l'arròs). L'escassesa de turistes fa que poguem visitar els monuments gairebé sols (quan vam ser a Angkor, per exemple, un luxe), però també que sovint siguem assaltats pels 'venedors' (no hi ha ningú més a qui vendre!); a Siem Reap, només baixar de l'autobús, ens vam trobar rodejats d'uns vint conductors de tuk-tuk empenyent-se i cridant-nos a l'orella per vendre'ns la seva guesthouse, al més pur estil africà. Evidentment els avantatges superen de llarg els inconvenients, perquè aquesta gent sol deixar-te molt tranquilet, no son gens pesats.

Crisi i resurrecció (nostra, no de l'ordinador, snif!)

Dissabte va ser un dia dur. Ens vam llevar amb ressaca, després d'una bona festa amb un corresponsal de EFE de Sant Celoni, un italià que treballa a les Nacions Unides i un basc de Mundaka (això, Alina, mereix un post a part). Després d'haver posat l'ordinador a l'olla d'arròs tota la nit (foto) l'endemà al matí tampoc arrencava. El director de l'hotel ens diu que ho porten immediatament a una superbotiga de repara-ordinadors, que no patim, però ell fa una cara de mal de panxa que no tranquilitza gaire. A més, la Muntsa agafa una mica de diarrea, i comencem a tenir la "crisi de les quatre setmanes", que és quan el teu cos comença a demanar-te que tornis a casa; ho haviem sentit a dir, i així és, perquè és quan tocaria acabar les vacances estivals.

Diumenge, amb la Muntsa ja recuperada, el director ens diu que encara estan reparant l'ordinador i i que no el tindràn fins dilluns. Això ens deprimeix més, ja que (tot i que no comptem pas amb que el reparin) fa dos dies que teniem pensat marxar cap al nord del país, a la selva, perquè Phnom Penh ens comença a caure a sobre. Algun de nosaltres ja només troba consol en escriure llarguíssims posts sobre la història cambodjana. Quedem una estoneta amb els nostres amics mentre acabem de planificar quina contrapartida econòmica li demanarem al director si l'ordinador no s'arregla.

I aquest matí, oh sorpresa! El director ens comunica que ja funciona i que ara ens el porten. Just després canvien de parer i ens fan anar a la botiga a acabar "d'ajustar alguns elements que no acaben de funcionar". Ens hi porten en cotxe, i en arribar, l'ordinador ni engega ni absolutament res. Tornant cap a l'hotel, quedem amb el director que cada u pensi les seves estratègies i que a les 3 en punt, al vestíbul de l'hotel, ens veurem les cares per "arreglar aquest assumpte". Així funcionen les coses en aquest país.

La negociació cambodjana comença amb nosaltres exposant que creiem que l'hotel n'és responsable, i ell defensant que no: com deixem un ordinador a terra, amb la de possibilitats que hi ha de que tot s'inundi? De totes maneres, li canvia la cara quan li diem que només costa 300 dòlars, que n'hi demanem 200, i que ens hi descompti les nits que li devem (tot i que les dues últimes són causa d'estar esperant l'ordinador). Ell ens respon que no pot descomptar nits, que l'única solució és rebaixar-los el sou a les noies que netegen l'habitació, recepcionistes i altres (en un xantatge emocional immens), ja que el propietari de l'hotel (diu) es nega a posar-hi diners. Se'n va a parlar amb elles (o a fer-ho veure, ja que elles no paren de riure). Després de dues hores de pantomima, aconsegueix que rebaixem les nostres pretensions fins a 90 dòlars de compensació, la nit d'hotel d'avui i l'esmorzar de demà gratis, més quinze ampolles d'aigua per a la Muntsa (sic). En acabar el show, encara ens intenta afegir de nou la nit extra, però li recontraregategem fins a pagar només 6 dòlars la útima nit. Uf.

Ara mateix estem esgotats a l'habitació, encantats de marxar demà al matí cap a Kratie (crisi? qui ha dit crisi?), però amb el cor trencat per les pobres donzelles que aquest mes no podràn menjar quasi res, doncs el director s'ha encarregat de fer-nos saber que els hi ha rebaixat 10 dòlars del seu sou mensual de 40. En fi, creieu que hem obrat bé? Hauriem d'haver renunciat a tot? O només és una pantomima i qualsevol excusa serveix per abaixar el preu? Opineu, opineu ...

El drama cambodjà: el que hem pogut saber-ne

Al llarg de la història Cambodja només ha tingut una època d'esplendor: l'imperi d'Angkor, durant els segles X i XI. Des d'aleshores ha estat una mera comparsa entre les dues grans forces veïnes (i enemics irreconciliables), Tailàndia i Vietnam. No és d'estranyar doncs que el rei acceptés ben ràpid la 'protecció' francesa el 1864, acabat de convèncer per alguns vaixells de guerra francesos al Mekong que enfocaven els canons al palau. Després del protectorat francès i la segona guerra mundial (durant la qual els japonesos van controlar breument la situació), els francesos imposen com a rei un personatge clau: el príncep Norodom Sihanouk. Ell serà qui portarà el país a la independència el 1953. Just després, fa una jugada mestra: abdica en favor del seu pare, funda un partit polític i guanya les eleccions.

Eren temps prou feliços per Cambodja, però la veïna guerra del Vietnam, la geopolítica i una utopia absurda que es va tornar horror no trigarien en destrossar el país en poc temps. El rei Sihanouk es va declarar neutral respecte a USA i Vietnam del Nord, però en poc temps va decidir situar-se prop dels comunistes, degut a certes maniobres obscures americanes en favors dels seus aliats Tailàndia i Vietnam del Sud. En la fase més dura de la guerra vietnamita, el Vietcong es refugia a terrotori cambodjà per atacar els USA, mentre el rei es dedica cada vegada més ... al cinema. Si, Sihanouk va fer més de 30 películes a l'estil Hollywood, en les que per exemple obligava les forces aèries a fer les escenes d'aviació. Mentrestant, els moviments comunistes (els Jemers Rojos) van agafant força, i les faccions més dretanes i proamericanes encapçalades per Lon Nol donen un cop d'estat el 1970. Els Jemers Rojos es refugien a les muntanyes, i el rei a l'exili els dona el seu suport.

La 'doctrina Nixon' és la política que els USA van instaurar a partir de 1969 a la guerra del Vietnam i següents (Afganistan, Irak), degut al desastre (en gran part, un desastre mediàtic) d'aquesta primera. Consisteix en procurar no deixar entrar periodistes neutrals a les zones de conflicte i mantenir les batalles el més lluny possible de les portades de diari. De 1969 a 1973 els USA van bombardejar zones de Cambodja i Laos per castigar el Vietcong, es calculen milers de morts i centenars de milers de refugiats. Sembla que això (a més del suport del rei i de l'estat xinès) va ser determinant perquè els Jemers Rojos reclutessin molts milicians i acabessin enderrocant el règim de Lon Nol, entrant a Phnom Penh el 17 d'abril de 1975 entre l'entusiasme de la població que celebrava la fi de la guerra civil i poc s'esperava l'horror que els hi venia a sobre.

Liderats per Pol Pot, els Jemers Rojos eren una tropa de camperols incultes però amb unes conviccions revolucionàries fortíssimes, totalment novedoses i terriblement equivocades. D'un dia a l'altre, decreten “l'Any Zero”: tanquen les fronteres, decreten l'immediata evacuació de totes les ciutats per anar a treballar al camp (Phnom Penh, de dos milions d'habitants aleshores, queda deserta), aboleixen la família (la substitueixen pel partit), suprimeixen el diner i pretenen un estat-cooperativa agrícola autosuficient, agafant models medievals. Evidentment, i això ja és menys novedós en les dictadures comunistes, comencen una caça d'anti-revolucionaris: cal invertir l'ordre social, que els de baix – els camperols - manin i els de dalt – intelectuals, rics – o bé obeeixin o bé siguin directament executats. La radicalitat d'aquestes mesures i les jornades de 12 i 14 hores deixen a la població perplexa i exhausta, i moltíssims moren de gana, esgotament i malalties, o es refugien a Vietnam i Tailàndia. Aquest desastre suggereix a Pol Pot que tot és culpa dels anti-revolucionaris, i transmet la paranoia als seus subalterns: explota una 'caça de bruixes' en cadena en la que la gent denuncia el seu vei, un ministre en denuncia un altre, i els Jemers Rojos van morint a mans de Jemers Rojos més revolucionaris, com un peix que es mossega la cua fins a devorar-se ell mateix. En total, es calculen uns 1.700.000 morts entre execucions als camps d'extermini, famines i malalties ... en menys de quatre anys! És un dels récords de la història en amplitud i velocitat, només superat per Ruanda (800.000 morts en tres mesos).

El 1979, les tropes del Vietnam socialista envaeixen Cambodja i aturen el genocidi. Pol Pot i els Jemers Rojos es refugien prop de Tailàndia i mantindràn una guerra civil durant deu anys, recolzats per: 1) Xina, els seus simpàtics aliats de tota la vida i contraris als vietnamites pro-soviètics; 2) Tailàndia, espantada per l'expansionisme vietnamita i 3) els USA i la comunitat internacional (aplaudiments) a qui no convé un Vietnam pro-soviètic massa potent. Pocs mesos després de denunciar el maligne genocidi comunista, els USA i Europa (principalment Anglaterra) recolzen els Jemers Rojos per raons geopolítiques. Fantàstic.

Els anys 80 també son duríssims per Cambodja, entre guerra i gana. El rei Sihanouk (altra vegada ell) encapçala una coalició de Jemers Rojos (no la guerrilla de Pol Pot, que es queda resistint a Tailàndia fins a la seva mort el 1998), realistes i altres que lluiten fins que el 1989 Vietnam es retira. El procés de pau portarà a les Nacions Unides al país i a fer eleccions el 1993 que guanyen ... el partit dels ex-Jemers Rojos, el CPP, juntament amb els realistes. La política dels 90 és un cúmul de canvis de bando, tensions, aliances contra natura, assessinats de polítics, reaparicions estelars de Pol Pot, cops d'estat ...

Des de 1997 la situació és força tranquila. El Primer Ministre és Hun Sen, ex-jemer roig, acusat de pro-vietnamita i d'haver intentat assassinar (entre altres) el líder de l'oposició (Sam Rainsy) amb granades el 1997 (16 morts). El seu partit, el CPP, controla les eleccions a base de suborns, xantatges i intimidació pura i dura a medis, periodistes i votants. Cambodja és el catorzè país més corrupte del món, superat només per autèntics cracks com Haití o Sudàn. Gran part dels diners de l'ajuda humanitària han anat a parar en la compra dels Lexus i Hummers que es veuen pels carrers de Phnom Penh; per exemple, ara mateix, el judici als genocides (que es porta esperant 30 anys) es retrassarà encara més degut a que la partida econòmica dels jutges cambodjans ha desaparegut misteriosament. Això sí, des de l'any 2000 el PIB creix un 10% anual. Segons diu la gent que viu aquí, el camí serà llarg.

Ensurt (nogensmenys!)

Avui hem tornat de donar un vol per Wat Phnom, una muntanyeta amb pagodetes al mig de Phnom Penh i al tornar hem trobat l'habitació completament inundada (un pam d'aigua) i unes sis persones de l'hotel netejant-ho i molt atabalats. Sembla ser que la dona de fer feines ha deixat mal posada la manguera que usen per netejar el WC, i ha començat a sortir aigua. El més dramàtic és que el portàtil de la Muntsa era a terra i ha quedat totalment xop. Ens han canviat d'habitació i juntament amb un autoanomenat "I.T. of the hotel" hem fet aquest muntatge de la foto amb ventilador i tovallola per veure si ho solucionem, però fa mala pinta (surt aigua de la bateria i tot). Ho deixarem tota la nit, resarem a Buddha i demà provarem d'engegar-lo. Si algun dels informàtics que ens llegeixen té una teoria millor si us plau feu-nos-ho saber. Diuen que posant-lo en un recipient amb arròs va molt bé, per exemple (si, si, de veritat que ho hem llegit).

Temples d'Angkor

Hem estat tres dies visitant Angkor amb bici i amb tuk-tuk (moto-taxi), conjunt d'innumerables temples perduts entre la jungla prop de Siem Reap, al nord-oest de Cambodja. Tot i que els monuments no son el que ens sol agradar més, la barreja de natura i temples 'indianajònsics' ens ha meravellat. Ademés, al no ser una època turística hem pogut visitar els llocs importants amb molt poca gent, i temples més aïllats totalment sols. Com a contrapartida i degut a la llei de la oferta i la demanda, tots els venedors de souvenirs i aigües, els conductors de tuk-tuk i els nens ens assalten cada vegada que posem un peu al carrer.

Abans d'ahir hem tornat a Phnom Penh, ja que Siem Reap és una ciutat extremadament turística i poc agradable (sembla Lloret de Mar), un fals oasi dins de la misèria. Cambodja és el país més pobre d'Àsia, i Phnom Penh una ciutat en la que es barregen els captaires i miserables amb els cotxes de luxe, els 4x4 i les mansions dels desgraciats (que no miserables) que governen aquest país.

Abarques