dilluns, 25 de gener de 2010

Bogotá i Villa de Leyva





Per si encara queda algun freak que es miri aquesta pàgina, ja hem pujat les fotografies dels últims dies a Colòmbia, en els que vam acabar de visitar Bogotá (Museo del Oro, edifici Colpatria, concertàs de La33) i Villa de Leyva, un poblet tranquil al nord, a Boyacá.

L'últim dia a Bogotá vam passar-lo amb l'Àlvaro i la Vero, uns amics amb qui solem coincidir un sol dia en viatges transoceànics. Aquest cop el jet lag el duien ells, ja, ja, ja. Van venir amb el Lucas, a qui no coneixíem, però tot indica que ens caurem molt bé. A la foto el podeu veure descansant al cotxet.



dimecres, 30 de desembre de 2009

Game over!

Doncs sí, com ja sabeu, ja hem tornat a Barcelona!

Encara us devem algunes històries sobre l'Amazones, l'última nit a Bogotà escoltant "La 33", el retorn passant per Barajas el dia que estava colapsat... Però els dies passen i posar-s'hi costa. A més, molts ja ho heu sentit de viva veu!

Així que, per si de cas, ens acomiadem. I sobretot, sobretot, aprofitem per agraïr-vos aquests mesos que ens heu seguit. És un plaer explicar coses amb tanta gent escoltant! :)

Molts petons!




dimecres, 16 de desembre de 2009

Aterriza como puedas: tribulacions d'un narco amateur

És llei de vida, tot s'acaba acabant, i el primer en tornar de Colòmbia ha estat en Roger, aquest dimecres passat dia 16 (nosaltres tornem el 20). Al matí ens en vam anar amb la Muntsa cap a Villa de Leyva (al nord), pensant que tindria unes horetes per comprar souvenirs, empaquetar l'hamaca que ens havia encarregat una amiga que hem fet aquí (la Marta) per portar-la a la seva família i embarcar-se destí a Barcelona. Quina sorpresa quan ens ha explicat la epopeia del seu viatge. A partir d'aquí, la narració és tota seva, jo només he afegit les fotografies melena al viento muntant en jeep i a cavall, a Cocora.





- Arribo a l'aeroport de Bogotá

- Compro una postaleta per gastar els últims 1300 COPs

- Sóc l'afortunat escollit de tot el passatge perquè la poli Colombiana em faci una radiografia de cos sencer (per sort la tecnologia ha desbancat antigues tècniques no tan sofisticades com el tacte rectal), una entrevista personal amb preguntes del tipus ¿En que hotel pasó la última noche? (com si enrecordar-se del nom de l'últim hotel fos fàcil,saps?... Amacayacu era?) i després decideixin desembarcar la meva motxilla del avió (ja facturada) i la revisin de dalt a baix amb una escrupolositat segurament adquirida de la DEA....en aquell moment vaig pensar que no havia comprovat que l'hamaca que em va donar la Marta per portar a Barna fos realment una hamaca i no 3 kilos de coca, i em van venir al cap unes quantes imatges de presons sud-americanes. Per sort, vaig poder constatar amb la poli que sí que era una hamaca...o que la Marta sap amagar molt bé la droga!

- Finalment sortim amb retard, suposo que esperant a que m'acabin de revisar l’equipatge. Quan vaig entrar a l'avió, la gent, que ja portava una bona estona esperant, em va fer la ola!

- Una bona notícia: M'ha tocat finestreta!...i una de dolenta: M'ha tocat al costat d'un tio asiàtic súper raro que porta la ma embolicada amb un mocador de roba completament empapat de sang. Sabeu que vol dir això? Que durant les 11 hores de vol li vaig haver d'obrir totes les ampolles d'aigua que li van donar, perquè amb una sola ma el tio era incapaç! No vaig aconseguir entendre que li havia passat a la ma, el company només parlava el Malayo o algo així... però les aigües si que les sabia demanar el cabrón!

- Bueno, finalment arribem a París amb més d'una hora de retard, un onada de fred siberià, i 10cm de neu pols sobre la pista que posen a prova el talent per l'ski del pilot

- Pillo el vol cap a Barna pels pels. A dins l’avió ja em sento com a casa quan la parella que s’asseu al meu costat li pregunta a l’azafata amb marcat accent de Torredembarra: “Mademoiselle, A que l’heure nous arrivons, s’il vous plait?...és que ens espera el Tete per dinar, sap vostè?”. Sabent-me a casa m’adormo plàcidament i ja no em desperto fins que els companys de viatge decideixen dedicar-li un tímid aplaudiment al pilot quan l’avió toca a terra...aaaiii, Visc A Catalunya!

- Arribem a Barna 2 hores tard i sabeu qui m'espera a la sortida de l'avió?...Siiiiii, un policia espanyol que em vol fer 4 preguntetes!!! Per sort, sembla ser que aquestes si que les contesto correctament i em deixa marxar sense més inspeccions (Menys mal, perquè estic segur que la poli espanyola encara no s'ha comprat la màquina de radiografies)

- Com us podeu imaginar la meva motxilla no va ser tan ràpida com jo en fer la connexió a París i no va poder arribar en el mateix vol. Bé, com a mínim me l'han portat a casa el dia següent.



dimecres, 9 de desembre de 2009

Ens n'anem a l'hemisferi sud...

...però sense sortir de Colòmbia!

El primer que encerti cap on anem, s'endú un premi de la zona...

diumenge, 6 de desembre de 2009

Palmes de Cera

Les palmes de cera són les palmeres més altes del món, i al Valle del Cocora, al sud del Parque Nacional de los Nevados, se n'hi troben moltes. I sí, són francament altes i la vall molt, molt bonica!



dissabte, 5 de desembre de 2009

El Marcos colombià


El vam conèixer a Salento (departament de Quindío, a l'oest de Colòmbia), i és idèntic al Marcos (50% de la familyMar), oi? Pels que no conegueu el 'nostre' Marcos, és aquest:



Ah, i sabeu de què treballa el Marcos colombià?

divendres, 4 de desembre de 2009

El Jairo ens porta a passeig

Arribem a Manizales amb gran expectació, ja que és el poble des d'on s'accedeix al Parque Nacional de los Nevados, un gran parc a la cordillera central colombiana amb volcans de més de 5.000 metres d'alçada. Preguntem com visitar-lo, i l'emoció disminueix quan l'únic que tothom ens ofereix és un tour turístic d'un sol dia pujant des de 2.300 a 4.800m en bus i després, si pots, caminant per la neu fins a 5.200m.

Però tot millora quan uns francesos que coneixem a l'alberg ens parlen d'un pagès de 60 anys i 1,55 metres d'alçada que es dedica a fer de guia pels visitants que prefereixen caminar pel parc durant uns dies a morir-se de mal d'alçada en un autobús turístic.

Quedem amb ell l'endemà al matí, i després d'un llarg matí de sospesar diverses opcions, decidim que marxarem el dia següent, a les 4 del matí (hurl!) cap a Potosí per començar una ruta de tres dies. Aquella mateixa tarda, comencem a veure com les gasta el nostre guia quan s'ofereix a dur-nos a finques cafeteres. Bàsicament, el que fa és plantar-se davant un camp de cafè, buscar a l'amo i demanar-li que ens deixi cotillejar... I si cotillejar vol dir caminar entre plantes de cafè en un pendent de 45 graus i sense camí, cap problema! Una tarda molt entretinguda i educativa...

El dia assenyalat, doncs, el Jairo ens recull a les 4 de la matinada al nostre alberg (bé, ell hi és des de dos quarts de quatre!) i ens porta a un racó de la ciutat des d'on surten els diversos camions que pugen cap a Potosí, un conjunt de granges perdudes a 3.900m d'alçada. Ens toca ficar-nos al camió que puja a buscar la llet. A les noies (2 en tot el camió) ens fan lloc a la cabina, però els homes han d'anar tots apilotats a la caixa del darrera. La carretera, que en diuen, és una pista forestal amb més forats que un formatge suís, però al cap de 3 hores i mitja, arribem al final del trajecte que oh, sorpresa, no és Potosí com el Jairo esperava, sinó unes granges a una hora a peu d'allà.



El primer dia ens toca pujar a 4.000 metres per tornar a baixar a la laguna del Otún des d'on hauriem de tenir unes grans vistes sobre els nevados (els cims amb neu). No tenim sort i el dia està molt tapat, així que els nevados els haurem de veure un altre dia, però el paissatge és igualment preciós i màgic.



Des de la laguna, seguim baixant fins a "El bosque", on el Jairo negocia el poder dormir a casa d'uns pagesos que viuen al mig de la muntanya cultivant patates. No tenen llum, ni cotxe, només bestiar i patates... Patates amb les que fan una sopa boníssima, per cert!



El segon dia de camí és molt més senzill, ja estem força per sota els 4.000m, el mal de cap ha quedat allà dalt, i tot és baixada, creuant els diferents estrats de vegetació, fins a La Pastora, un alberg moníssim al mig del que anomenen bosc de boira, que nosaltres, ignorants com som, no sabem distingir del que en altres llocs anomenen selva. El Jairo ens porta a una cascada preciosa i a pescar truites al riu, però no tenim sort i no piquen...



Finalment, el tercer dia són només tres horetes per baixar fins a el Cedral, on agafem la chiva que ens durà fins a Pereira, altre cop a la civilització. Allà ens acomiadem emotivament del nostre únic i entranyable guia, i agafem el bus per anar a dormir a Salento.



Totes les fotos de la travessa, aquí.