Aterriza como puedas: tribulacions d'un narco amateur

És llei de vida, tot s'acaba acabant, i el primer en tornar de Colòmbia ha estat en Roger, aquest dimecres passat dia 16 (nosaltres tornem el 20). Al matí ens en vam anar amb la Muntsa cap a Villa de Leyva (al nord), pensant que tindria unes horetes per comprar souvenirs, empaquetar l'hamaca que ens havia encarregat una amiga que hem fet aquí (la Marta) per portar-la a la seva família i embarcar-se destí a Barcelona. Quina sorpresa quan ens ha explicat la epopeia del seu viatge. A partir d'aquí, la narració és tota seva, jo només he afegit les fotografies melena al viento muntant en jeep i a cavall, a Cocora.

- Arribo a l'aeroport de Bogotá

- Compro una postaleta per gastar els últims 1300 COPs

- Sóc l'afortunat escollit de tot el passatge perquè la poli Colombiana em faci una radiografia de cos sencer (per sort la tecnologia ha desbancat antigues tècniques no tan sofisticades com el tacte rectal), una entrevista personal amb preguntes del tipus ¿En que hotel pasó la última noche? (com si enrecordar-se del nom de l'últim hotel fos fàcil,saps?... Amacayacu era?) i després decideixin desembarcar la meva motxilla del avió (ja facturada) i la revisin de dalt a baix amb una escrupolositat segurament adquirida de la DEA....en aquell moment vaig pensar que no havia comprovat que l'hamaca que em va donar la Marta per portar a Barna fos realment una hamaca i no 3 kilos de coca, i em van venir al cap unes quantes imatges de presons sud-americanes. Per sort, vaig poder constatar amb la poli que sí que era una hamaca...o que la Marta sap amagar molt bé la droga!

- Finalment sortim amb retard, suposo que esperant a que m'acabin de revisar l’equipatge. Quan vaig entrar a l'avió, la gent, que ja portava una bona estona esperant, em va fer la ola!

- Una bona notícia: M'ha tocat finestreta!...i una de dolenta: M'ha tocat al costat d'un tio asiàtic súper raro que porta la ma embolicada amb un mocador de roba completament empapat de sang. Sabeu que vol dir això? Que durant les 11 hores de vol li vaig haver d'obrir totes les ampolles d'aigua que li van donar, perquè amb una sola ma el tio era incapaç! No vaig aconseguir entendre que li havia passat a la ma, el company només parlava el Malayo o algo així... però les aigües si que les sabia demanar el cabrón!

- Bueno, finalment arribem a París amb més d'una hora de retard, un onada de fred siberià, i 10cm de neu pols sobre la pista que posen a prova el talent per l'ski del pilot

- Pillo el vol cap a Barna pels pels. A dins l’avió ja em sento com a casa quan la parella que s’asseu al meu costat li pregunta a l’azafata amb marcat accent de Torredembarra: “Mademoiselle, A que l’heure nous arrivons, s’il vous plait?...és que ens espera el Tete per dinar, sap vostè?”. Sabent-me a casa m’adormo plàcidament i ja no em desperto fins que els companys de viatge decideixen dedicar-li un tímid aplaudiment al pilot quan l’avió toca a terra...aaaiii, Visc A Catalunya!

- Arribem a Barna 2 hores tard i sabeu qui m'espera a la sortida de l'avió?...Siiiiii, un policia espanyol que em vol fer 4 preguntetes!!! Per sort, sembla ser que aquestes si que les contesto correctament i em deixa marxar sense més inspeccions (Menys mal, perquè estic segur que la poli espanyola encara no s'ha comprat la màquina de radiografies)

- Com us podeu imaginar la meva motxilla no va ser tan ràpida com jo en fer la connexió a París i no va poder arribar en el mateix vol. Bé, com a mínim me l'han portat a casa el dia següent.