dimecres, 28 d’octubre del 2009
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Northwest part II: Washington
Després dels fantàstics dies a Oregon, vam anar a passar uns dies encara més al nord, a Washington. Vam començar per Seattle, la ciutat que presumeix d'haver creat el grunge i l'Starbucks. És una ciutat amb encant i caracter, molt north-west.
Però el millor estava per venir... A l'oest de Seattle hi ha la Olympic Peninsula ocupada principalment per l'Olympic National Park que està dominat pel Mount Olympus. Original, eh?
El cas és que en aquest parc, a part d'uns paissatges muntanyosos importants, hi ha el Hoh Forest, un rainforest (o selva pluvial segons la wikipedia) moooolt xulo! Bàsicament la peculiaritat és que hi plou moltíssim, és a dir absolutament sempre. Ens vam mullar passejant-hi un ratet, però valia la pena!
I després, el premi: a pocs kilòmetres del bosc, trobes el Pacífic, amb la seva costa abrupta i verda. I, o sorpresa, el sol torna a brillar!
Més fotos, aquí.
Però el millor estava per venir... A l'oest de Seattle hi ha la Olympic Peninsula ocupada principalment per l'Olympic National Park que està dominat pel Mount Olympus. Original, eh?
El cas és que en aquest parc, a part d'uns paissatges muntanyosos importants, hi ha el Hoh Forest, un rainforest (o selva pluvial segons la wikipedia) moooolt xulo! Bàsicament la peculiaritat és que hi plou moltíssim, és a dir absolutament sempre. Ens vam mullar passejant-hi un ratet, però valia la pena!
I després, el premi: a pocs kilòmetres del bosc, trobes el Pacífic, amb la seva costa abrupta i verda. I, o sorpresa, el sol torna a brillar!
Més fotos, aquí.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Northwest part I: Oregon
Vam conèixer el Garrett i l'Elizabeth aquest abril a Phu Quoc, Vietnam, i vam fer migues ràpid després d'un dia d'snorkeling i un bon sopar regat amb multitud de cerveses Saigon. Viuen a Portland, on ell fa de manager d'un restaurant, i ens van insistir moltíssim en que quan anéssim als USA no deixéssim de visitar-los. Després d'informar-nos una mica i descobrir que totes les guies i tothom que hi ha estat considera la zona nord-oest com de les més boniques dels USA, ens comprem un bitllet de Las Vegas a Portland.
Quan arribem al punt de trobada amb les nostres immenses motxiles i la tenda de campanya de l'Honest Ed, ens quedem impressionats pel restaurant del Garrett, el Heathman, uns dels millors de la ciutat: ens convida a uns formatges i unes petxines pacífiques (del Pacífic) deliciosos. A partir d'aquí, ens allotgen tres dies a casa seva i ens deleiten amb:
- un diumenge de ruta per la costa d'Oregon amb la seva filla Zea i el seu gos Zig: platges magnífiques, molt diferents a les nostres. Boira, roques, boscos gegants, el Pacífic amb marees enormes
- un dia per Portland amb bicicleta (amb les magnífiques bicicletes que munta el Garrett al seu garatge de peli americana), un dinar excelent (calamars, salmó, halibut) al famós Jake's i una visita a la mítica llibreria Powell's
- l'estada en una casa americana. Que gran que és tot, comparat amb Europa!
- l'estil 'north-western': preocupació mediambiental, amabilitat extrema, bon menjar, pensament lliberal (encara estàn terriblement avergonyits d'en Bush, pobres), bon vi i bon cafè .. saber viure, en general.
Muchas gracias por todo, Garrett and Elizabeth! It was amazing! Totes les fotos, aquí.
Quan arribem al punt de trobada amb les nostres immenses motxiles i la tenda de campanya de l'Honest Ed, ens quedem impressionats pel restaurant del Garrett, el Heathman, uns dels millors de la ciutat: ens convida a uns formatges i unes petxines pacífiques (del Pacífic) deliciosos. A partir d'aquí, ens allotgen tres dies a casa seva i ens deleiten amb:
- un diumenge de ruta per la costa d'Oregon amb la seva filla Zea i el seu gos Zig: platges magnífiques, molt diferents a les nostres. Boira, roques, boscos gegants, el Pacífic amb marees enormes
- un dia per Portland amb bicicleta (amb les magnífiques bicicletes que munta el Garrett al seu garatge de peli americana), un dinar excelent (calamars, salmó, halibut) al famós Jake's i una visita a la mítica llibreria Powell's
- l'estada en una casa americana. Que gran que és tot, comparat amb Europa!
- l'estil 'north-western': preocupació mediambiental, amabilitat extrema, bon menjar, pensament lliberal (encara estàn terriblement avergonyits d'en Bush, pobres), bon vi i bon cafè .. saber viure, en general.
Muchas gracias por todo, Garrett and Elizabeth! It was amazing! Totes les fotos, aquí.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Coast to coast!
Hem arribat al Pacífic! Ha estat a la bonica platja de Manzanita, a la costa d'Oregon.
Fent cultura a Las Vegas
Doncs sí, per quan et canses de veure luxe de cartró pedra, a las Vegas també pots anar a museus. Nosaltres ens vam deixar temptar pel museu dels testos atòmics, que vulguis o no esperàvem aprendre alguna que altra cosa.
El cas és que al principi del desenvolupament de les bombes atòmiques, els americans van escollir el desert de Nevada per les seves proves. Després d'anys i veient les conseqüències sobre la gent, van deixar de fer-ho allà per fer-ho al mar (uh, que bé!) o a sota terra. Coses "gracioses" que es van crear a Las Vegas durant els testos:
El cas és que al principi del desenvolupament de les bombes atòmiques, els americans van escollir el desert de Nevada per les seves proves. Després d'anys i veient les conseqüències sobre la gent, van deixar de fer-ho allà per fer-ho al mar (uh, que bé!) o a sota terra. Coses "gracioses" que es van crear a Las Vegas durant els testos:
- Els bars oferien terrasses amb vistes a les explosions. Brutals les fotos de la gent fashion prenent coctels amb el bolet atòmic al fons.
- Com no, això s'acompanyava de l'Atomic Coctail.
- Imprescindible: Miss Atomic Bomb (la bonica noia de la foto).
- AVUI en dia, a la botiga de souvenirs del museu, es venen, entre altres coses de mal gust, pins amb el nom i la imatge de les dues bombes que es van llançar a Japó. Dit sigui de passada, el llançament d'aquestes dues bombes es menciona al museu sense dir res de la quantitat de gent que hi va morir.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
VIVA LAS VEGAS!
Siii, poseu-hi majúscules, lletra Arial 48, llums de neó! Viva Las Vegas! La ciutat-casino al mig del desert de Nevada és una exageració, una espècie de culminació de l'essència americana (de la qual, per cert, els americans solen estar avergonyits): el luxe, la grandària exagerada, la cultura de vendre ...
La primera impressió (de dia) de l'eix principal i únic, The Strip, és patètica. Una avinguda gegant rodejada dels complexes hotelers més horripilants, i, sobretot, més grans, que un es pugui imaginar. El 'Luxor' és una piràmide de més de 100 metres d'alçada amb una esfinx gegant davant; el 'New York, New York' una reproducció (a escala gairebé real!!!) de l'skyline de NY (Empire State, Estatua de la Libertat); el 'Paris' té una torre Eiffel que és el 50% de la original; el 'Venetian' i el 'Caesars Palace' simulen un imperi romà de pacotilla, el 'Mandalay' un paradís tropical...
Però divendres nit, ho veus tot clar: les llums de neó per tot arreu, la gentada anant amunt i avall i els centenars de mexicans donant publicitat explícita de protitutes presàgien una nit, com a mínim, curiosa. La Sashka (la nostra amiga búlgara de Laos i New York, que s'ha animat a venir) i el Ned de San Francisco ens porten a un hold-up poker al Flamingo. Després d'un burger sobre un sofà d'sky, la Muntsa i jo ens estrenem a l'única taula de 2$ la fitxa (la resta? n'hi han de 500$ d'aposta mínima ...) i aconseguim perdre només 29 dòlars en 30 minuts, tot un récord positiu. Travessem un parell de quilomètres de gent jugant a les màquines escurabutxaques fins arribar al carrer on ... tothom beu cervesa, inclús combinats!!! Si, Vegas és l'únic lloc dels USA on està permès beure al carrer, el que juntament amb el joc provoca gran excitació colectiva. Margaritas de tres peus d'alt, cerveses de 70 unces (més de 4 litres), noietes mexicanes borratxíssimes rodolant per The Strip ... això és Lloret de Mar! Lloret de Mar, si, però a lo grande.
Les fotografies, aquí.
La primera impressió (de dia) de l'eix principal i únic, The Strip, és patètica. Una avinguda gegant rodejada dels complexes hotelers més horripilants, i, sobretot, més grans, que un es pugui imaginar. El 'Luxor' és una piràmide de més de 100 metres d'alçada amb una esfinx gegant davant; el 'New York, New York' una reproducció (a escala gairebé real!!!) de l'skyline de NY (Empire State, Estatua de la Libertat); el 'Paris' té una torre Eiffel que és el 50% de la original; el 'Venetian' i el 'Caesars Palace' simulen un imperi romà de pacotilla, el 'Mandalay' un paradís tropical...
Però divendres nit, ho veus tot clar: les llums de neó per tot arreu, la gentada anant amunt i avall i els centenars de mexicans donant publicitat explícita de protitutes presàgien una nit, com a mínim, curiosa. La Sashka (la nostra amiga búlgara de Laos i New York, que s'ha animat a venir) i el Ned de San Francisco ens porten a un hold-up poker al Flamingo. Després d'un burger sobre un sofà d'sky, la Muntsa i jo ens estrenem a l'única taula de 2$ la fitxa (la resta? n'hi han de 500$ d'aposta mínima ...) i aconseguim perdre només 29 dòlars en 30 minuts, tot un récord positiu. Travessem un parell de quilomètres de gent jugant a les màquines escurabutxaques fins arribar al carrer on ... tothom beu cervesa, inclús combinats!!! Si, Vegas és l'únic lloc dels USA on està permès beure al carrer, el que juntament amb el joc provoca gran excitació colectiva. Margaritas de tres peus d'alt, cerveses de 70 unces (més de 4 litres), noietes mexicanes borratxíssimes rodolant per The Strip ... això és Lloret de Mar! Lloret de Mar, si, però a lo grande.
Les fotografies, aquí.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Col·leccionant parcs nacionals
El nostre peregrinatge per alguns dels grans Parcs Nacionals dels Estats Units:
- Mesa Verde: ca
racteritzat per les construccions que feien els indis Pueblo a les seves baumes. El lloc va ser misteriosament abandonat abans de l'arribada dels europeus. Daten del segle XIII, i ho venen com el gran jaciment arqueològic, cosa que ens va semblar curiosa. Però el lloc és xulo i la feinada de construir les cases en ple penyassegat impressiona força.
- Arches: al bell mig del Far West, imagineu-vos estretes parets de color vermell amb formes inversemblants. Algunes es foraden i formen arcs increïbles. Millor mireu les fotos, perquè és indescriptible.
- Canyonlands:
un parc gegant dividit en tres pel Colorado i Green river. La part que vam visitar és un gran forat a la terra que vindria a ser la imatge que tens de l'infern. Molt, molt xulo.
- Capitol Reef: aquest parc el vam creuar a la posta de sol sense parar-hi gaire. Enormes parets de roca.
- Bryce Canyon: Milers d'agulles vermelles i blanques amb caminets que les recorren per sota. Amb la llum d'última hora de la tarda, és màgicament preciós.
- Zion: Un gran canó que
es visita i gaudeix des de sota. Les fotos no li fan justícia, és el que passa quan la llum no arriba al terra!
- Grand Canyon: el Grand Canyon és tan, tan gran, que és difícil entendre'l com un engorjat. És més aviat un inacabable entramat de muntanyes i gorges que acaben desenbocant al Colorado, envoltat de parets profundes i accidentades.
- Mesa Verde: ca
racteritzat per les construccions que feien els indis Pueblo a les seves baumes. El lloc va ser misteriosament abandonat abans de l'arribada dels europeus. Daten del segle XIII, i ho venen com el gran jaciment arqueològic, cosa que ens va semblar curiosa. Però el lloc és xulo i la feinada de construir les cases en ple penyassegat impressiona força.- Arches: al bell mig del Far West, imagineu-vos estretes parets de color vermell amb formes inversemblants. Algunes es foraden i formen arcs increïbles. Millor mireu les fotos, perquè és indescriptible.
- Canyonlands:
un parc gegant dividit en tres pel Colorado i Green river. La part que vam visitar és un gran forat a la terra que vindria a ser la imatge que tens de l'infern. Molt, molt xulo.- Capitol Reef: aquest parc el vam creuar a la posta de sol sense parar-hi gaire. Enormes parets de roca.
- Bryce Canyon: Milers d'agulles vermelles i blanques amb caminets que les recorren per sota. Amb la llum d'última hora de la tarda, és màgicament preciós.
- Zion: Un gran canó que
es visita i gaudeix des de sota. Les fotos no li fan justícia, és el que passa quan la llum no arriba al terra!dimarts, 13 d’octubre del 2009
dilluns, 12 d’octubre del 2009
dissabte, 10 d’octubre del 2009
FELIÇOS 32!
Quina millor manera de començar els 32 que passejant per Arches, un parc nacional d'aquests que flipes??? Bé, se'ns va acudir que amb un bon bistec per sopar, però estranyament no vam tenir sort i la carn era millorable. Estrany, molt estrany en aquest país on l'únic que saben fer és Carn (sí, en majúscules!).
En resum... que per molts anys, Martí!
divendres, 9 d’octubre del 2009
dijous, 8 d’octubre del 2009
Scenic byways part I: Colorado
Quan s'han de fer 2000 milles amb cotxe, més val que un es busqui carreteres boniques. I als USA, n'hi han moltíssimes. De fet, són la manera principal de fer turisme, sense baixar del cotxe. Als USA, marquen les 'scenic byways' als mapes, en fan panfletos, webs, de tot ... i realment són impressionants. Us faig un petit resum fotogràfic de les de Colorado.
Trail Ridge Road (US-40): després de 2 dies morint-nos de fred al camping del Rocky Mountain National Park, provem de passar la carretera asfaltada més alta del USA (té un pas de més de 3.700m). Aquella nit, però, havia nevat molt, i el corb de la foto ens informa que la carretera l'acaben de tancar, possiblement fins a la primavera que ve:
Peak-to-Peak (US-7): voreja les rockies per l'est (anar seguint quatremils!), passant per poblets entranyables com Nederland (la foto és de l'ajuntament, la casa del costat posa 'gone fishin'):
Top of the Rockies (US-91): passant per un massís brutal de les Rocoses, tot ple de 'catorzemils' (en peus, equivalen a 4267m) i al costat de les estacions d'esquí més famoses, Aspen i Vail. Els colls de muntanya són plens de neu, és clar:
Collegiate peaks (US-24): baixant de les muntanyes, arribem a la mítica vall del riu Arkansas. Primer ens cau una nevada de por, després dinem uns burgers i finalment queda un dia magnífic:
West Elk Loop (US-50): altra vegada pujar a un coll altíssim (Monarch Pass) i arribem a un paisatge més de 'far west' ... a sobre, ens trobem un grup de cowboys tancant unes vaques!
Million Dollar Highway (US-550): la carretera mítica dels cercadors d'or i de plata remet inevitablement a 'La fiebre del oro'. Hi visitem mines abandonades i 'ghost towns':
San Juan Skyway (US-160): més i més muntanyes, aquest cop entre ciutats amb reminiscències hispàniques: Cortez, Durango (quin arc de Sant Martí sobre el camp de beisbol!) ...
... i després, la US-491 cap a Utah ... però això ja és una altra història.
Trail Ridge Road (US-40): després de 2 dies morint-nos de fred al camping del Rocky Mountain National Park, provem de passar la carretera asfaltada més alta del USA (té un pas de més de 3.700m). Aquella nit, però, havia nevat molt, i el corb de la foto ens informa que la carretera l'acaben de tancar, possiblement fins a la primavera que ve:
Peak-to-Peak (US-7): voreja les rockies per l'est (anar seguint quatremils!), passant per poblets entranyables com Nederland (la foto és de l'ajuntament, la casa del costat posa 'gone fishin'):
Top of the Rockies (US-91): passant per un massís brutal de les Rocoses, tot ple de 'catorzemils' (en peus, equivalen a 4267m) i al costat de les estacions d'esquí més famoses, Aspen i Vail. Els colls de muntanya són plens de neu, és clar:
Collegiate peaks (US-24): baixant de les muntanyes, arribem a la mítica vall del riu Arkansas. Primer ens cau una nevada de por, després dinem uns burgers i finalment queda un dia magnífic:
West Elk Loop (US-50): altra vegada pujar a un coll altíssim (Monarch Pass) i arribem a un paisatge més de 'far west' ... a sobre, ens trobem un grup de cowboys tancant unes vaques!
Million Dollar Highway (US-550): la carretera mítica dels cercadors d'or i de plata remet inevitablement a 'La fiebre del oro'. Hi visitem mines abandonades i 'ghost towns':
San Juan Skyway (US-160): més i més muntanyes, aquest cop entre ciutats amb reminiscències hispàniques: Cortez, Durango (quin arc de Sant Martí sobre el camp de beisbol!) ...
... i després, la US-491 cap a Utah ... però això ja és una altra història.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Elk-mania
Ara és temporada d'aparellament del uapití (elk en anglès-americà, no confondre amb l'elk europeu, que és l'ant o alce) i durant el cap de setmana els americans es llencen en massa a les Rocoses a fer safaris fotogràfics. Un cop algú s'ha parat, més i més cotxes es paren a la vora de la carretera, surten espitats amb objectius de la mida d'una ampolla de vi i comencen a ametrallar la 'presa'.
Per cert, que jo que sóc un pseudo-muntanyenc que de coses grosses només ha anat als Pirineus (si els considerem grossos), m'he quedat força impressionat amb les Rockies. Però molt. Una cosa bestial. Precioses. Però quin fred a la nit! Ah, per cert, hem pujat les fotos! Mireu-vos-les que són molt maques. Apa, fins demà. Molt bona nit. Treees vint-i-quatre. I no agafeu fred. Que nosaltres, de nit, a les Rocoses, estavem a -6ºC. De camping. Immmbècils ...
Per cert, que jo que sóc un pseudo-muntanyenc que de coses grosses només ha anat als Pirineus (si els considerem grossos), m'he quedat força impressionat amb les Rockies. Però molt. Una cosa bestial. Precioses. Però quin fred a la nit! Ah, per cert, hem pujat les fotos! Mireu-vos-les que són molt maques. Apa, fins demà. Molt bona nit. Treees vint-i-quatre. I no agafeu fred. Que nosaltres, de nit, a les Rocoses, estavem a -6ºC. De camping. Immmbècils ...
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Un american dream fet realitat
Una neix cabreta, i a 6è de bàsica, quan a socials t'ensenyen geografia, s'enamora de les grans (i no tan grans) serralades del món i pensa que algun dia hi anirà... Aquí s'hi compten l'Atlas, els Caucas, els Andes... I les muntanyes Rocoses!
Així doncs, quan des del bus que ens duia a Denver es van començar a veure unes grans muntanyes nevades, ja vam saber que s'acostava el moment de fer realitat el meu particular "american dream".
Vam passar la primera nit a Boulder, per anar-nos fent a la idea que la plana s'acabava, per deixar pas a les muntanyes i a un fred important... L'endemà, després d'una caminada aclimatadora des d'aquesta ciutat, vam
arribar-nos fins al Rocky Mountain National Park, al bell mig de les Rocoses, on només quedava una zona d'acampada oberta. Nosaltres, sense manies, vam decidir acampar-hi malgrat les previsions d'arribar sota zero. Això sí, molt ben equipats amb una tenda comprada a l'Honest Ed de Charànna. Atenció a les parceles que et lloguen per $20 la nit: àrea aplanada especialment per posar-hi la tenda, taula amb bancs i zona per fer foc, perfectament protegida i amb graella inclosa!!
El lloc era inmillora
ble, muntanyes de fons, ants (en època d'aparellament) per tot arreu però molt, molt fred. Per fer-vos-en una idea, quan ens vam llevar l'endemà, l'aigua de la cantimplora s'havia congelat.
Malgrat el fred, però, vam fer una excursió molt xula que pujava al "Sky Pond" un llac en una vall preciosa sota unes parets impressionants.
I aquí totes les fotos!
Així doncs, quan des del bus que ens duia a Denver es van començar a veure unes grans muntanyes nevades, ja vam saber que s'acostava el moment de fer realitat el meu particular "american dream".
Vam passar la primera nit a Boulder, per anar-nos fent a la idea que la plana s'acabava, per deixar pas a les muntanyes i a un fred important... L'endemà, després d'una caminada aclimatadora des d'aquesta ciutat, vam
arribar-nos fins al Rocky Mountain National Park, al bell mig de les Rocoses, on només quedava una zona d'acampada oberta. Nosaltres, sense manies, vam decidir acampar-hi malgrat les previsions d'arribar sota zero. Això sí, molt ben equipats amb una tenda comprada a l'Honest Ed de Charànna. Atenció a les parceles que et lloguen per $20 la nit: àrea aplanada especialment per posar-hi la tenda, taula amb bancs i zona per fer foc, perfectament protegida i amb graella inclosa!!El lloc era inmillora
ble, muntanyes de fons, ants (en època d'aparellament) per tot arreu però molt, molt fred. Per fer-vos-en una idea, quan ens vam llevar l'endemà, l'aigua de la cantimplora s'havia congelat.Malgrat el fred, però, vam fer una excursió molt xula que pujava al "Sky Pond" un llac en una vall preciosa sota unes parets impressionants.
I aquí totes les fotos!
divendres, 2 d’octubre del 2009
One night in KC
Kansas City (Missouri) - no confondre amb Kansas City (Kansas) que es troba a 5 milles - és una ciutat típicament USA, el centre d'una zona totalment rural i clàssicament 'redneck' (traduir 'paleto' o 'pagès'). Tot i no tenir cap atractiu turístic, vam passar un dia excelent donant una volta pel Financial District - ple de gratacels - i també pel River District - on fa un parell de segles els vaixells de vapor exportaven mercaderies (i gent!) pel riu Missouri cap al desconegut Far West. Els highlights de la visita, però, van ser:
Sopar una típica Kansas City BBQ al Famous Dave's:
Sortir de festa al barri negre de KC (18th and Vine District) buscant un concert de jazz i trobar una sala de ball. Mireu com demanen per ballar a les noies, i com ballen! Impressionant. Activitat lúdica: trobar algun blanc a la sala.
Sopar una típica Kansas City BBQ al Famous Dave's:
Sortir de festa al barri negre de KC (18th and Vine District) buscant un concert de jazz i trobar una sala de ball. Mireu com demanen per ballar a les noies, i com ballen! Impressionant. Activitat lúdica: trobar algun blanc a la sala.
dijous, 1 d’octubre del 2009
From Toronto to Denver the hard way
Els bitllets d'avió de Toronto a Denver (on anem a buscar les rockies) eren força cars, pel que vam optar per volar des de Buffalo (USA). I com que ens sabia greu sobrevolar tot el Midwest sense parar-nos-hi, vam escollir passar una nit a Kansas City, al mig de la gran plana americana.
Toronto-Buffalo: Dimarts ens llevem d'hora (7am), li donem un petonet de desped
ida al Carles, que encara dorm, i fem 3 horetes d'autobús a la frontera americana. Allà ens escorcollen fins els calçotets i ens deixen arribar a Buffalo, probablement la ciutat més lletja de tots els USA. A sobre, no tenen guixetes a l'estació d'autobús, "since 9-11" (però: qui voldria fer un atemptat a Buffalo?), o sigui que anem a passar un parell d'hores per la ciutat amb motxilots i tot. La impressió és força nefasta: un vent terrible, homeless per tot arreu, gratacels antics que son decrèpits enlloc d'històrics, un tio que ens 'ajuda a trobar lloc' per dinar i diu que s'ha deixat la cartera, que si el podem convidar (un 'amigo' al més pur estil tercermundista) ...
Buffalo-Kansas City (KC): sembla que el vol surt puntual a les 5pm, però no s'enlaira fins al cap d'una hora pel fort vent. Això ens fa perdre l'enllaç a Detroit. Delta Airlines ens ofereix d'anar a KC en un altre vol, via Minneapolis, i ho acceptem. Finalment hi arribem a les 11:30pm per descobrir que les nostres maletes estàn perdudes. El dependent mexicà d'un motel de carretera s'apiada de nosaltres i ens ve a recollir a l'aeroport. Dormim plans. Hem passat per quatre de les ciutats menys turístiques dels USA (Buffalo-Detroit-Minneapolis-Kansas City) en poques hores.
Kansas City-Denver: el matí de dimecres anem a buscar les maletes a l'aeroport, reclamem una compensació a Delta (dos sandvitxos veggi
e extralarge, unes french fries, una potato with broccoli and cheese i 50$ dòlars de descompte en futurs vols) i agafem un taxi fins a l'estació de busos Greyhound de KC. Allà (oh!) sí que tenen guixetes! Ens emocionem i passem un dia fantàstic visitant-la (veure següent post), inclosa una típica Kansas BBQ i una nit de festa al barri negre fins les 12:30 de la nit, que és quan surt el nostre bus cap a Denver. L'ambientillo a l'estació a aquella hora és totalment friki, ja que aquí només viatgen en bus els pobres, els hispanos i els fòbics a volar. El bus surt una hora tard però dormim força bé fins les 7am, que surt el sol. Aleshores parem a esmorzar en un McDonalds d'una àrea de servei al mig de les immenses planures del midwest, que se'ns mostren en tot el seu esplendor amb un cel interminable i un vent gelat.
Finalment arribem a Denver dijous a les 11am, i després d'un dinar calent (sopa i pasta) agafem el bus fins a l'aeroport, on ens espera el cotxe de lloguer: els nostres dies de transport públic als USA s'han acabat per ara. Uf. Més fotos del la nostra aventura pel Midwest aquí.
Toronto-Buffalo: Dimarts ens llevem d'hora (7am), li donem un petonet de desped
ida al Carles, que encara dorm, i fem 3 horetes d'autobús a la frontera americana. Allà ens escorcollen fins els calçotets i ens deixen arribar a Buffalo, probablement la ciutat més lletja de tots els USA. A sobre, no tenen guixetes a l'estació d'autobús, "since 9-11" (però: qui voldria fer un atemptat a Buffalo?), o sigui que anem a passar un parell d'hores per la ciutat amb motxilots i tot. La impressió és força nefasta: un vent terrible, homeless per tot arreu, gratacels antics que son decrèpits enlloc d'històrics, un tio que ens 'ajuda a trobar lloc' per dinar i diu que s'ha deixat la cartera, que si el podem convidar (un 'amigo' al més pur estil tercermundista) ...Buffalo-Kansas City (KC): sembla que el vol surt puntual a les 5pm, però no s'enlaira fins al cap d'una hora pel fort vent. Això ens fa perdre l'enllaç a Detroit. Delta Airlines ens ofereix d'anar a KC en un altre vol, via Minneapolis, i ho acceptem. Finalment hi arribem a les 11:30pm per descobrir que les nostres maletes estàn perdudes. El dependent mexicà d'un motel de carretera s'apiada de nosaltres i ens ve a recollir a l'aeroport. Dormim plans. Hem passat per quatre de les ciutats menys turístiques dels USA (Buffalo-Detroit-Minneapolis-Kansas City) en poques hores.
Kansas City-Denver: el matí de dimecres anem a buscar les maletes a l'aeroport, reclamem una compensació a Delta (dos sandvitxos veggi
e extralarge, unes french fries, una potato with broccoli and cheese i 50$ dòlars de descompte en futurs vols) i agafem un taxi fins a l'estació de busos Greyhound de KC. Allà (oh!) sí que tenen guixetes! Ens emocionem i passem un dia fantàstic visitant-la (veure següent post), inclosa una típica Kansas BBQ i una nit de festa al barri negre fins les 12:30 de la nit, que és quan surt el nostre bus cap a Denver. L'ambientillo a l'estació a aquella hora és totalment friki, ja que aquí només viatgen en bus els pobres, els hispanos i els fòbics a volar. El bus surt una hora tard però dormim força bé fins les 7am, que surt el sol. Aleshores parem a esmorzar en un McDonalds d'una àrea de servei al mig de les immenses planures del midwest, que se'ns mostren en tot el seu esplendor amb un cel interminable i un vent gelat.Finalment arribem a Denver dijous a les 11am, i després d'un dinar calent (sopa i pasta) agafem el bus fins a l'aeroport, on ens espera el cotxe de lloguer: els nostres dies de transport públic als USA s'han acabat per ara. Uf. Més fotos del la nostra aventura pel Midwest aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
