Arribem a Manizales amb gran expectació, ja que és el poble des d'on s'accedeix al
Parque Nacional de los Nevados, un gran parc a la cordillera central colombiana amb volcans de més de 5.000 metres d'alçada. Preguntem com visitar-lo, i l'emoció disminueix quan l'únic que tothom ens ofereix és un tour turístic d'un sol dia pujant des de 2.300 a 4.800m en bus i després, si pots, caminant per la neu fins a 5.200m.
Però tot millora quan uns francesos que coneixem a l'alberg ens parlen d'un pagès de 60 anys i 1,55 metres d'alçada que es dedica a fer de guia pels visitants que prefereixen caminar pel parc durant uns dies a morir-se de mal d'alçada en un autobús turístic.
Quedem amb ell l'endemà al matí, i després d'un llarg matí de sospesar diverses o
pcions, decidim que marxarem el dia següent, a les 4 del matí (hurl!) cap a Potosí per començar una ruta de tres dies. Aquella mateixa tarda, comencem a veure com les gasta el nostre guia quan s'ofereix a dur-nos a finques cafeteres. Bàsicament, el que fa és plantar-se davant un camp de cafè, buscar a l'amo i demanar-li que ens deixi cotillejar... I si cotillejar vol dir caminar entre plantes de cafè en un pendent de 45 graus i sense camí, cap problema! Una tarda molt entretinguda i educativa...
El dia assenyalat, doncs, el Jairo ens recull a les 4 de la matinada al nostre alberg (bé, ell hi és des de dos quarts de quatre!) i ens porta a un racó de la ciutat des d'on surten els diversos camions que pugen cap a Potosí, un conjunt de granges perdudes a 3.900m d'alçada. Ens toca ficar-nos al camió que puja a buscar la llet. A les noies (2 en tot el camió) ens fan lloc a la cabina, però els homes han d'anar tots apilotats a la caixa del darrera. La carretera, que en diuen, és una pista forestal amb més forats que un formatge suís, però al cap de 3 hores i mitja, arribem al final del trajecte que oh, sorpresa, no és Potosí com el Jairo esperava, sinó unes granges a una hora a peu d'allà.
El primer dia ens toca pujar a 4.000 metres per tornar a baixar a la laguna del Otún des d'on hauriem de tenir unes grans vistes sobre els nevados (els cims amb neu). No tenim sort i el dia està molt tapat, així que els nevados els haurem de veure un altre dia, però el paissatge és igualment preciós i màgic.
Des de la laguna, seguim baixant fins a "El bosque", on el Jairo negocia el poder dormir a casa d'uns pagesos que viuen al mig de la muntanya cultivant patates. No tenen llum, ni cotxe, només bestiar i patates... Patates amb les que fan una sopa boníssima, per cert!
El segon dia de camí és molt més senzill, ja estem força per sota els 4.000m, el mal de cap ha quedat allà dalt, i tot és baixada, creuant els diferents estrats de vegetació, fins a La Pastora, un alberg moníssim al mig del que anomenen bosc de boira, que nosaltres, ignorants com som, no sabem distingir del que en altres llocs anomenen selva. El Jairo ens porta a una cascada preciosa i a pescar truites al riu, però no tenim sort i no piquen...
Finalment, el tercer dia són només tres horetes per baixar fins a el Cedral, on agafem la chiva que ens durà fins a Pereira, altre cop a la civilització. Allà ens acomiadem emotivament del nostre únic i entranyable guia, i agafem el bus per anar a dormir a Salento.
Totes les fotos de la travessa,
aquí.
Doncs això, resulta que cinc (CINC!) minuts abans que arribéssim nosaltres, van trobar un ós intentant saquejar el nostre cotxe... seria per la nocilla que hi havia oberta a dins? (encara no haviem vist el cartell de "no deixeu res al cotxe", ehem...)
Doncs aquí estem, al Yosemite National Parc, Sierra Nevada, Califòrnia. Simplement brutal. El Capitan, pels qui no el conegueu, és la mega paret a la meva esquerra, meca dels escaladors, que els agrada passar-se dies penjats allà per arribar a dalt... El Half Dome treu el cap al fons. Tot plegat un preciós espectacle de granit.
racteritzat per les construccions que feien els indis Pueblo a les seves baumes. El lloc va ser misteriosament abandonat abans de l'arribada dels europeus. Daten del segle XIII, i ho venen com el gran jaciment arqueològic, cosa que ens va semblar curiosa. Però el lloc és xulo i la feinada de construir les cases en ple penyassegat impressiona força.
un parc gegant dividit en tres pel Colorado i Green river. La part que vam visitar és un gran forat a la terra que vindria a ser la imatge que tens de l'infern. Molt, molt xulo.
es visita i gaudeix des de sota. Les fotos no li fan justícia, és el que passa quan la llum no arriba al terra!
Entrades
