El Jairo ens porta a passeig

Arribem a Manizales amb gran expectació, ja que és el poble des d'on s'accedeix al Parque Nacional de los Nevados, un gran parc a la cordillera central colombiana amb volcans de més de 5.000 metres d'alçada. Preguntem com visitar-lo, i l'emoció disminueix quan l'únic que tothom ens ofereix és un tour turístic d'un sol dia pujant des de 2.300 a 4.800m en bus i després, si pots, caminant per la neu fins a 5.200m.

Però tot millora quan uns francesos que coneixem a l'alberg ens parlen d'un pagès de 60 anys i 1,55 metres d'alçada que es dedica a fer de guia pels visitants que prefereixen caminar pel parc durant uns dies a morir-se de mal d'alçada en un autobús turístic.

Quedem amb ell l'endemà al matí, i després d'un llarg matí de sospesar diverses opcions, decidim que marxarem el dia següent, a les 4 del matí (hurl!) cap a Potosí per començar una ruta de tres dies. Aquella mateixa tarda, comencem a veure com les gasta el nostre guia quan s'ofereix a dur-nos a finques cafeteres. Bàsicament, el que fa és plantar-se davant un camp de cafè, buscar a l'amo i demanar-li que ens deixi cotillejar... I si cotillejar vol dir caminar entre plantes de cafè en un pendent de 45 graus i sense camí, cap problema! Una tarda molt entretinguda i educativa...

El dia assenyalat, doncs, el Jairo ens recull a les 4 de la matinada al nostre alberg (bé, ell hi és des de dos quarts de quatre!) i ens porta a un racó de la ciutat des d'on surten els diversos camions que pugen cap a Potosí, un conjunt de granges perdudes a 3.900m d'alçada. Ens toca ficar-nos al camió que puja a buscar la llet. A les noies (2 en tot el camió) ens fan lloc a la cabina, però els homes han d'anar tots apilotats a la caixa del darrera. La carretera, que en diuen, és una pista forestal amb més forats que un formatge suís, però al cap de 3 hores i mitja, arribem al final del trajecte que oh, sorpresa, no és Potosí com el Jairo esperava, sinó unes granges a una hora a peu d'allà.

El primer dia ens toca pujar a 4.000 metres per tornar a baixar a la laguna del Otún des d'on hauriem de tenir unes grans vistes sobre els nevados (els cims amb neu). No tenim sort i el dia està molt tapat, així que els nevados els haurem de veure un altre dia, però el paissatge és igualment preciós i màgic.

Des de la laguna, seguim baixant fins a "El bosque", on el Jairo negocia el poder dormir a casa d'uns pagesos que viuen al mig de la muntanya cultivant patates. No tenen llum, ni cotxe, només bestiar i patates... Patates amb les que fan una sopa boníssima, per cert!

El segon dia de camí és molt més senzill, ja estem força per sota els 4.000m, el mal de cap ha quedat allà dalt, i tot és baixada, creuant els diferents estrats de vegetació, fins a La Pastora, un alberg moníssim al mig del que anomenen bosc de boira, que nosaltres, ignorants com som, no sabem distingir del que en altres llocs anomenen selva. El Jairo ens porta a una cascada preciosa i a pescar truites al riu, però no tenim sort i no piquen...

Finalment, el tercer dia són només tres horetes per baixar fins a el Cedral, on agafem la chiva que ens durà fins a Pereira, altre cop a la civilització. Allà ens acomiadem emotivament del nostre únic i entranyable guia, i agafem el bus per anar a dormir a Salento.

Totes les fotos de la travessa, aquí.