Però tot millora quan uns francesos que coneixem a l'alberg ens parlen d'un pagès de 60 anys i 1,55 metres d'alçada que es dedica a fer de guia pels visitants que prefereixen caminar pel parc durant uns dies a morir-se de mal d'alçada en un autobús turístic.
Quedem amb ell l'endemà al matí, i després d'un llarg matí de sospesar diverses o
El dia assenyalat, doncs, el Jairo ens recull a les 4 de la matinada al nostre alberg (bé, ell hi és des de dos quarts de quatre!) i ens porta a un racó de la ciutat des d'on surten els diversos camions que pugen cap a Potosí, un conjunt de granges perdudes a 3.900m d'alçada. Ens toca ficar-nos al camió que puja a buscar la llet. A les noies (2 en tot el camió) ens fan lloc a la cabina, però els homes han d'anar tots apilotats a la caixa del darrera. La carretera, que en diuen, és una pista forestal amb més forats que un formatge suís, però al cap de 3 hores i mitja, arribem al final del trajecte que oh, sorpresa, no és Potosí com el Jairo esperava, sinó unes granges a una hora a peu d'allà.
El primer dia ens toca pujar a 4.000 metres per tornar a baixar a la laguna del Otún des d'on hauriem de tenir unes grans vistes sobre els nevados (els cims amb neu). No tenim sort i el dia està molt tapat, així que els nevados els haurem de veure un altre dia, però el paissatge és igualment preciós i màgic.
Des de la laguna, seguim baixant fins a "El bosque", on el Jairo negocia el poder dormir a casa d'uns pagesos que viuen al mig de la muntanya cultivant patates. No tenen llum, ni cotxe, només bestiar i patates... Patates amb les que fan una sopa boníssima, per cert!
El segon dia de camí és molt més senzill, ja estem força per sota els 4.000m, el mal de cap ha quedat allà dalt, i tot és baixada, creuant els diferents estrats de vegetació, fins a La Pastora, un alberg moníssim al mig del que anomenen bosc de boira, que nosaltres, ignorants com som, no sabem distingir del que en altres llocs anomenen selva. El Jairo ens porta a una cascada preciosa i a pescar truites al riu, però no tenim sort i no piquen...
Finalment, el tercer dia són només tres horetes per baixar fins a el Cedral, on agafem la chiva que ens durà fins a Pereira, altre cop a la civilització. Allà ens acomiadem emotivament del nostre únic i entranyable guia, i agafem el bus per anar a dormir a Salento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada