Visto en el Museo de la Inquisición de Cartagena de Indias. La fotos de Cartagena, aquí.
dissabte, 28 de novembre del 2009
dimarts, 24 de novembre del 2009
Parque Natural Nacional Tayrona
Després de l'emotiva trobada amb en Roger i l'Alba a Bogotà, i d'una visita ràpida (ja hi tornarem!) a la Candelaria (el centre antic), vam posar rumb, com no podia ser d'altra manera, a les platges paradisíaques de... el Caribe!!
Concretament, vam passar cinc dies magnífics al Parque Tayrona, on pots observar des de sota una palmera les precioses muntanyes recovertes de selva que cauen al mar. Aquí us deixem les fotos:
Concretament, vam passar cinc dies magnífics al Parque Tayrona, on pots observar des de sota una palmera les precioses muntanyes recovertes de selva que cauen al mar. Aquí us deixem les fotos:
dissabte, 21 de novembre del 2009
dissabte, 14 de novembre del 2009
Al matí nevant, a la tarda suant
El dia 11 de novembre ens vam llevar a Yosemite, aquest parc ple de boscos i blocs de granit inmensos. Després d'una visita a les impressionants sequoies (MOLT impressionants, busqueu-me a la foto amb l'anorak verd canton i veureu la proporció!) vam passar el coll més alt de California per dormir a Mamooth Lakes, on vam veure un ós creuant el carrer.
L'endemà al matí nevava. Vam agafar el cotxe cap al sud, a la dreta ens quedava Sierra Nevada i els seus cims de mes de 4.000 metres, a l'esquerra, el desert de Nevada (on ja no nevava, valgui la redundància!). Amb unes horetes de cotxe ens vam plantar a Death Valley, un altre Parc Nacional, aquest amb un paissatge especialment surreal i inhòspit. És el lloc on s'han registrat les temperatures més altes de tot Estats Units, d'aquí el seu nom. I ho vam comprovar: tot i ser novembre, de cop ens vam trobar buscant els pantalons curts desesperadament...
P.D: Per cert, us hem dit que el dia 17 marxem a Colòmbia??? I que vénen l'Alba i el Roger??? Mola, oi? :)
divendres, 13 de novembre del 2009
dimecres, 11 de novembre del 2009
Hem vist un ós!!!
Pos sí, després de passar dos dies a Yosemite, on has de vigilar de no deixar menjar al cotxe perquè no vinguin els ossos, va i ens trobem avui un ós creuant el carrer major (léase la carretera) del poble on estem dormint, Mammoth Lakes, Califòrnia . És la bomba, recorres boscos gegants amb la por de trobar-te un ós, i després gairebé l'atropelles quan arribes a la civilització!!
Per cert, que era groooos, i negre com la nit!
Però les nostres aventures amb els óssos no comencen aquí... El primer dia que vam anar a Yosemite a fer una caminadeta vam arribar al cotxe a les 17:30, que ja era fosc, i ens trobem aquesta nota al parabrises:
Doncs això, resulta que cinc (CINC!) minuts abans que arribéssim nosaltres, van trobar un ós intentant saquejar el nostre cotxe... seria per la nocilla que hi havia oberta a dins? (encara no haviem vist el cartell de "no deixeu res al cotxe", ehem...)
Ah, i pels que us penseu que això és una broma dels autors de la nota, aquí teniu les petjades que va deixar l'entranyable animaló...
Per cert, que era groooos, i negre com la nit!
Però les nostres aventures amb els óssos no comencen aquí... El primer dia que vam anar a Yosemite a fer una caminadeta vam arribar al cotxe a les 17:30, que ja era fosc, i ens trobem aquesta nota al parabrises:
Doncs això, resulta que cinc (CINC!) minuts abans que arribéssim nosaltres, van trobar un ós intentant saquejar el nostre cotxe... seria per la nocilla que hi havia oberta a dins? (encara no haviem vist el cartell de "no deixeu res al cotxe", ehem...)Ah, i pels que us penseu que això és una broma dels autors de la nota, aquí teniu les petjades que va deixar l'entranyable animaló...
dimarts, 10 de novembre del 2009
Oh Capitán, mi Capitán
Doncs aquí estem, al Yosemite National Parc, Sierra Nevada, Califòrnia. Simplement brutal. El Capitan, pels qui no el conegueu, és la mega paret a la meva esquerra, meca dels escaladors, que els agrada passar-se dies penjats allà per arribar a dalt... El Half Dome treu el cap al fons. Tot plegat un preciós espectacle de granit.
dilluns, 9 de novembre del 2009
Big Sur
La dramàtica costa de Los Angeles a Monterrey. Es pronuncia 'Big Sehr'. Aquí teniu totes les fotos i a sota, uns vídeos d'elefants marins força graciosos. No us recorden al Doctor Zoidberg?
Ui, i encara us deviem les fotos de San Francisco i de Los Angeles.
Ui, i encara us deviem les fotos de San Francisco i de Los Angeles.
dilluns, 2 de novembre del 2009
Festival Phish: per què i com
Estàvem a San Francisco planejant el nostre viatge a Yosemite, quan de sobte veiem la llum: el següent cap de setmana (Halloween) se celebra el festival Phish, 8 concerts del meu adorat grup en tres dies! Per saber qui son cliqueu aquí, per saber lo pesat que sóc amb Phish, pregunteu a qualsevol dels Pasta (www.myspace.com/pastabcn).
Els problema és que val 200 i pico dòlars per cap, i a més no tenim cotxe per arribar fins a Indio, al mig del desert californià, a uns 800 kms de San Francisco. El primer problema el solventem fent-nos voluntaris del festival: a canvi de 18 hores de feina (6 cada dia) et deixen entrar gratis, el que et permet veure 5 o 6 dels concerts sense pagar un duro. Ens costa 15 trucades, 28 mails i 173 malsentesos, però aconseguim que ens acceptin: el divendres a les 19h30 tenim el primer torn. Pel segon problema, comprem un bitllet d'avió que arriba a Los Angeles i quedem amb un altre tio que va al concert, a través de craigslist (el nou furor americà, si no sabeu què és busqueu-ho a la wikipedia) que ens portarà en cotxe cap allà.
Arribem doncs a l'aeroport de L.A. a les 13h30, però el tipus no es presenta. Si el voleu insultar, el seu mail és lyricalcreator@yahoo.com, nosaltres ho anem fent regularment. Ens quedem més penjats que un fuet. Allà coneixem a un xaval de Milwaukee, el Chuck, que està igual que nosaltres, i ens ajuda a trobar la solució: lloguem un cotxe durant un dia (de fet 2 hores, pensem, però amb el trànsit maníac de L.A. son 4) fins a l'aeroport de Palm Springs i des d'allà agafem un taxi que ens porta al concert (20 milles aprox). El taxista resulta ser un senyor d'uns 50 anys completament boig (o drogat, no ho tenim clar) que es perd repetides vegades i fa 15 ilegalitats per minut per arreglar-ho. Sort que haviem acordat un preu fix inicialment! Al final arribem una hora tard al primer torn pel que ja ens han descartat; ens faran treballar 12 hores l'endemà, però ara ens deixen gaudir d'un fantàstic primer concert.
El "super-torn" de l'endemà consisteix en ajudar els organitzadors dels autobusos-llençadera dels diferents hotels de la zona cap al concert. A nosaltres ens toca el La Quinta, amb més de 700 hostes que han comprat el paquet concert+hotel, a qui hem de guiar i entretenir mentre esperen el bus en un estat etílic important. És el dia de Halloween, l'ambient és festiu i les disfresses són divertides (Devo, Larry Bird ...) i ens ho passem prou bé, tot i que no hi ha massa feina. La Lee Ann, la nostra supervisora hawaiana, és molt simpàtica, ens convida a unes hamburgueses i ens deixa marxar 3 hores més d'hora perquè no ens perdem el concert de Halloween, en què cada any Phish mimetitza un disc d'un altre grup; aquest any, Exile on Main Street, dels Rollings. Quina mala sort. Per cert, que durant el matí tinc l'honor de ser cridat per la "superjefa" que em demana que ... li porti un cafè! Sí senyors, m'he demanat un any sabàtic a la feina per poder ser voluntari servint cafès!
El torn de l'últim dia serà prou entretingut: ajudar un artistes que fan espectacles amb grans estructures de globus de colors durant els concerts. Ens trobem tots al backstage, a darrera l'escenari que val milions, on veiem una mica com funciona la organització dels concerts grans (emocionant). De sobte, passa el Trey Anastasio, líder de Phish, en carretó de golf, que ens saluda (emocionantíssim!). Pel que fa als artistes del globus, ens expliquen que la nostra feina consistirà en (oh, ah) inflar uns 300 globus. Per sort, al primer minut, al jefe dels artistes, un paio anglès clavat al Neil de 'Els joves' en versió gay, li explota el mecanisme d'inflar globus a la cara i es trenca el nas. Els responsables decideixen que la feina és massa perillosa i ens acomiaden, pel que acabarem de veure la resta de concerts de diumenge.
En resum, tot fantàstic i divertidíssim. Brut i cansat, també, ja no tenim 20 anys per anar dormint en càmpings de festivals. Si hi esteu interessats, podeu veure un munt de vídeos del concert al youtube, o bé les nostres fotos aquí.
Els problema és que val 200 i pico dòlars per cap, i a més no tenim cotxe per arribar fins a Indio, al mig del desert californià, a uns 800 kms de San Francisco. El primer problema el solventem fent-nos voluntaris del festival: a canvi de 18 hores de feina (6 cada dia) et deixen entrar gratis, el que et permet veure 5 o 6 dels concerts sense pagar un duro. Ens costa 15 trucades, 28 mails i 173 malsentesos, però aconseguim que ens acceptin: el divendres a les 19h30 tenim el primer torn. Pel segon problema, comprem un bitllet d'avió que arriba a Los Angeles i quedem amb un altre tio que va al concert, a través de craigslist (el nou furor americà, si no sabeu què és busqueu-ho a la wikipedia) que ens portarà en cotxe cap allà.
Arribem doncs a l'aeroport de L.A. a les 13h30, però el tipus no es presenta. Si el voleu insultar, el seu mail és lyricalcreator@yahoo.com, nosaltres ho anem fent regularment. Ens quedem més penjats que un fuet. Allà coneixem a un xaval de Milwaukee, el Chuck, que està igual que nosaltres, i ens ajuda a trobar la solució: lloguem un cotxe durant un dia (de fet 2 hores, pensem, però amb el trànsit maníac de L.A. son 4) fins a l'aeroport de Palm Springs i des d'allà agafem un taxi que ens porta al concert (20 milles aprox). El taxista resulta ser un senyor d'uns 50 anys completament boig (o drogat, no ho tenim clar) que es perd repetides vegades i fa 15 ilegalitats per minut per arreglar-ho. Sort que haviem acordat un preu fix inicialment! Al final arribem una hora tard al primer torn pel que ja ens han descartat; ens faran treballar 12 hores l'endemà, però ara ens deixen gaudir d'un fantàstic primer concert.
El "super-torn" de l'endemà consisteix en ajudar els organitzadors dels autobusos-llençadera dels diferents hotels de la zona cap al concert. A nosaltres ens toca el La Quinta, amb més de 700 hostes que han comprat el paquet concert+hotel, a qui hem de guiar i entretenir mentre esperen el bus en un estat etílic important. És el dia de Halloween, l'ambient és festiu i les disfresses són divertides (Devo, Larry Bird ...) i ens ho passem prou bé, tot i que no hi ha massa feina. La Lee Ann, la nostra supervisora hawaiana, és molt simpàtica, ens convida a unes hamburgueses i ens deixa marxar 3 hores més d'hora perquè no ens perdem el concert de Halloween, en què cada any Phish mimetitza un disc d'un altre grup; aquest any, Exile on Main Street, dels Rollings. Quina mala sort. Per cert, que durant el matí tinc l'honor de ser cridat per la "superjefa" que em demana que ... li porti un cafè! Sí senyors, m'he demanat un any sabàtic a la feina per poder ser voluntari servint cafès!
El torn de l'últim dia serà prou entretingut: ajudar un artistes que fan espectacles amb grans estructures de globus de colors durant els concerts. Ens trobem tots al backstage, a darrera l'escenari que val milions, on veiem una mica com funciona la organització dels concerts grans (emocionant). De sobte, passa el Trey Anastasio, líder de Phish, en carretó de golf, que ens saluda (emocionantíssim!). Pel que fa als artistes del globus, ens expliquen que la nostra feina consistirà en (oh, ah) inflar uns 300 globus. Per sort, al primer minut, al jefe dels artistes, un paio anglès clavat al Neil de 'Els joves' en versió gay, li explota el mecanisme d'inflar globus a la cara i es trenca el nas. Els responsables decideixen que la feina és massa perillosa i ens acomiaden, pel que acabarem de veure la resta de concerts de diumenge.
En resum, tot fantàstic i divertidíssim. Brut i cansat, també, ja no tenim 20 anys per anar dormint en càmpings de festivals. Si hi esteu interessats, podeu veure un munt de vídeos del concert al youtube, o bé les nostres fotos aquí.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Festival Phish a Indio, California
Tres dies de festival al mig del desert, complicacions kafkianes per arribar-hi, 50.000 persones, 8 concerts del mateix grup (Phish), nosaltres treballant algunes hores al backstage (inclòs moment 'phan' al veure-hi en Trey Anastasio passejant amb un carretó de golf), i un ambientasso insuperable. Quin grupàs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
