dilluns, 2 de novembre del 2009

Festival Phish: per què i com

Estàvem a San Francisco planejant el nostre viatge a Yosemite, quan de sobte veiem la llum: el següent cap de setmana (Halloween) se celebra el festival Phish, 8 concerts del meu adorat grup en tres dies! Per saber qui son cliqueu aquí, per saber lo pesat que sóc amb Phish, pregunteu a qualsevol dels Pasta (www.myspace.com/pastabcn).

Els problema és que val 200 i pico dòlars per cap, i a més no tenim cotxe per arribar fins a Indio, al mig del desert californià, a uns 800 kms de San Francisco. El primer problema el solventem fent-nos voluntaris del festival: a canvi de 18 hores de feina (6 cada dia) et deixen entrar gratis, el que et permet veure 5 o 6 dels concerts sense pagar un duro. Ens costa 15 trucades, 28 mails i 173 malsentesos, però aconseguim que ens acceptin: el divendres a les 19h30 tenim el primer torn. Pel segon problema, comprem un bitllet d'avió que arriba a Los Angeles i quedem amb un altre tio que va al concert, a través de craigslist (el nou furor americà, si no sabeu què és busqueu-ho a la wikipedia) que ens portarà en cotxe cap allà.





Arribem doncs a l'aeroport de L.A. a les 13h30, però el tipus no es presenta. Si el voleu insultar, el seu mail és lyricalcreator@yahoo.com, nosaltres ho anem fent regularment. Ens quedem més penjats que un fuet. Allà coneixem a un xaval de Milwaukee, el Chuck, que està igual que nosaltres, i ens ajuda a trobar la solució: lloguem un cotxe durant un dia (de fet 2 hores, pensem, però amb el trànsit maníac de L.A. son 4) fins a l'aeroport de Palm Springs i des d'allà agafem un taxi que ens porta al concert (20 milles aprox). El taxista resulta ser un senyor d'uns 50 anys completament boig (o drogat, no ho tenim clar) que es perd repetides vegades i fa 15 ilegalitats per minut per arreglar-ho. Sort que haviem acordat un preu fix inicialment! Al final arribem una hora tard al primer torn pel que ja ens han descartat; ens faran treballar 12 hores l'endemà, però ara ens deixen gaudir d'un fantàstic primer concert.






El "super-torn" de l'endemà consisteix en ajudar els organitzadors dels autobusos-llençadera dels diferents hotels de la zona cap al concert. A nosaltres ens toca el La Quinta, amb més de 700 hostes que han comprat el paquet concert+hotel, a qui hem de guiar i entretenir mentre esperen el bus en un estat etílic important. És el dia de Halloween, l'ambient és festiu i les disfresses són divertides (Devo, Larry Bird ...) i ens ho passem prou bé, tot i que no hi ha massa feina. La Lee Ann, la nostra supervisora hawaiana, és molt simpàtica, ens convida a unes hamburgueses i ens deixa marxar 3 hores més d'hora perquè no ens perdem el concert de Halloween, en què cada any Phish mimetitza un disc d'un altre grup; aquest any, Exile on Main Street, dels Rollings. Quina mala sort. Per cert, que durant el matí tinc l'honor de ser cridat per la "superjefa" que em demana que ... li porti un cafè! Sí senyors, m'he demanat un any sabàtic a la feina per poder ser voluntari servint cafès!





El torn de l'últim dia serà prou entretingut: ajudar un artistes que fan espectacles amb grans estructures de globus de colors durant els concerts. Ens trobem tots al backstage, a darrera l'escenari que val milions, on veiem una mica com funciona la organització dels concerts grans (emocionant). De sobte, passa el Trey Anastasio, líder de Phish, en carretó de golf, que ens saluda (emocionantíssim!). Pel que fa als artistes del globus, ens expliquen que la nostra feina consistirà en (oh, ah) inflar uns 300 globus. Per sort, al primer minut, al jefe dels artistes, un paio anglès clavat al Neil de 'Els joves' en versió gay, li explota el mecanisme d'inflar globus a la cara i es trenca el nas. Els responsables decideixen que la feina és massa perillosa i ens acomiaden, pel que acabarem de veure la resta de concerts de diumenge.





En resum, tot fantàstic i divertidíssim. Brut i cansat, també, ja no tenim 20 anys per anar dormint en càmpings de festivals. Si hi esteu interessats, podeu veure un munt de vídeos del concert al youtube, o bé les nostres fotos aquí.

3 comentaris:

  1. "Per sort, .... en versió gay, ..... i es trenca el nas"

    Marti!! vigila el que escrius que et denunciaràn per sàdic homofòbic!

    ResponElimina
  2. Sàdic no, hippiefòbic més aviat tampoc, però reconec que anglofòbic una mica ...

    ResponElimina
  3. No sabia jo que tenieu aquest esperit groupie tant, tant...aaaaaaaahhhhhhhh!!!

    I el taxista..?? rollo peli, que saps que una hora o altra es girará i t'apunta...que "no es país para viejos"!!!

    La teva FamilyMar és de llagrimeta fluixa. Ka macu!!!

    ResponElimina