Els nostres amics de 18 anys...

Bé, aquí va el post promès sobre els nostres joves amics. Situem-nos al divendres 24 d'abril. Som a Sa Dec, un dels pobles del delta del Mekong on tothom ens diu "hello", es gira quan passem per repassar-nos de dalt a baix (grans i petits, quina necessitat hi ha de dissimular la curiositat?), i ningú no parla anglès.

Tornant cap a casa després d'haver sopat el ja sempre clàssic "Pho Bò" (una de les poques coses que sabem demanar quan no hi ha carta en anglès), una noia sobre una bici es para davant nostre, i en un anglès prou bo malgrat l'accent ultra asiàtic, ens pregunta d'on som, què hi fem a Sa Dec, quan temps portem a Vietnam i aquesta mena de coses. Ens diu que som molt guapos (curiós, quina manera de començar), que la seva assignatura preferida és l'anglès, i que li faria tanta il·lusió que l'acompanyéssim a la seva residència d'estudiants a conèixer els seus amics. Why not, decidim acompanyar-la. La residència en qüestió és una mena de pati amb tot de petites casetes al voltant, que són les habitacions dels estudiants que vénen dels pobles del voltant per estudiar a Sa Dec. Estem parlant de nois i noies entre 17 i 19 anys, els de 19 aquest any acaben l'escola i poden anar a la universitat.

A la residència conèixem 3 amics més, dos nois i una noia. La resta d'estudiants ens miren de lluny i riuen. Les hormones fan estralls, aquí com a tot el món! Els nois s'emocionen parlant de futbol amb el Martí. Un d'ells fins i tot té la samarreta del Barça! Les noies em pregunten quin és el meu color o grup preferit (converses de classe d'anglès, clar...). Estem una estona xerrant amb ells, ens ofereixen de quedar l'endemà per ensenyar-nos Sa Dec, però els diem que millor quedar diumenge, ja que dissabte ells van a l'escola i pretenien quedar a les 5 del matí, es nota que no coneixen els nostres horaris!

Diumenge arriba, ens llevem aviat per anar-los a veure. Estem una bona estona a la residència esperant a la noia que ens va agafar pel carrer que està a l'escola estudiant. Aquesta gent van molt d'hora per la vida, i curren moltíssim... Ens entretenim força veient el rotllo que es porten entre ells, que si aquest no em cau bé, que si a tal noi l'hem vist amb tal noia... Què hi fem nosaltres allà al mig????

Finalment torna la nostra amfitriona i ens diuen que ens porten a veure Sa Dec. Nosaltres, però, hem d'agafar el bus cap a Saigon a les 12, és a dir que no ens queda massa temps. Ens deixen una bici a compartir entre els dos (el pà de cada dia, aquí, portar passatgers al portapaquets de la bici), i anem a voltar per un parc prou bonic. Després ens conviden (malgrat el nostres esforços de convidar-los nosaltres a ells) a una mena de refresc xungo amb llet, fruites i mongetes i ens acomiadem davant el nostre hotel.

Tot plegat una experiència curiosa. Molt amables i atents, i molt emocionats de poder parlar amb algú tan diferent, ens van tractar com a reis...

Ah, i aquí no s'acaba... Quan vam arribar a l'hotel per recollir les maletes i marxar, resulta que estaven fent un bodorrio al restaurant de l'hotel, i vam trobar milions de nens esberats que assistien a la boda que en veure'ns van començar a cridar "helouuuuuuu" tan fort i amb tanta veu de pito que vam tenir molta por...