Crisi i resurrecció (nostra, no de l'ordinador, snif!)

Dissabte va ser un dia dur. Ens vam llevar amb ressaca, després d'una bona festa amb un corresponsal de EFE de Sant Celoni, un italià que treballa a les Nacions Unides i un basc de Mundaka (això, Alina, mereix un post a part). Després d'haver posat l'ordinador a l'olla d'arròs tota la nit (foto) l'endemà al matí tampoc arrencava. El director de l'hotel ens diu que ho porten immediatament a una superbotiga de repara-ordinadors, que no patim, però ell fa una cara de mal de panxa que no tranquilitza gaire. A més, la Muntsa agafa una mica de diarrea, i comencem a tenir la "crisi de les quatre setmanes", que és quan el teu cos comença a demanar-te que tornis a casa; ho haviem sentit a dir, i així és, perquè és quan tocaria acabar les vacances estivals.

Diumenge, amb la Muntsa ja recuperada, el director ens diu que encara estan reparant l'ordinador i i que no el tindràn fins dilluns. Això ens deprimeix més, ja que (tot i que no comptem pas amb que el reparin) fa dos dies que teniem pensat marxar cap al nord del país, a la selva, perquè Phnom Penh ens comença a caure a sobre. Algun de nosaltres ja només troba consol en escriure llarguíssims posts sobre la història cambodjana. Quedem una estoneta amb els nostres amics mentre acabem de planificar quina contrapartida econòmica li demanarem al director si l'ordinador no s'arregla.

I aquest matí, oh sorpresa! El director ens comunica que ja funciona i que ara ens el porten. Just després canvien de parer i ens fan anar a la botiga a acabar "d'ajustar alguns elements que no acaben de funcionar". Ens hi porten en cotxe, i en arribar, l'ordinador ni engega ni absolutament res. Tornant cap a l'hotel, quedem amb el director que cada u pensi les seves estratègies i que a les 3 en punt, al vestíbul de l'hotel, ens veurem les cares per "arreglar aquest assumpte". Així funcionen les coses en aquest país.

La negociació cambodjana comença amb nosaltres exposant que creiem que l'hotel n'és responsable, i ell defensant que no: com deixem un ordinador a terra, amb la de possibilitats que hi ha de que tot s'inundi? De totes maneres, li canvia la cara quan li diem que només costa 300 dòlars, que n'hi demanem 200, i que ens hi descompti les nits que li devem (tot i que les dues últimes són causa d'estar esperant l'ordinador). Ell ens respon que no pot descomptar nits, que l'única solució és rebaixar-los el sou a les noies que netegen l'habitació, recepcionistes i altres (en un xantatge emocional immens), ja que el propietari de l'hotel (diu) es nega a posar-hi diners. Se'n va a parlar amb elles (o a fer-ho veure, ja que elles no paren de riure). Després de dues hores de pantomima, aconsegueix que rebaixem les nostres pretensions fins a 90 dòlars de compensació, la nit d'hotel d'avui i l'esmorzar de demà gratis, més quinze ampolles d'aigua per a la Muntsa (sic). En acabar el show, encara ens intenta afegir de nou la nit extra, però li recontraregategem fins a pagar només 6 dòlars la útima nit. Uf.

Ara mateix estem esgotats a l'habitació, encantats de marxar demà al matí cap a Kratie (crisi? qui ha dit crisi?), però amb el cor trencat per les pobres donzelles que aquest mes no podràn menjar quasi res, doncs el director s'ha encarregat de fer-nos saber que els hi ha rebaixat 10 dòlars del seu sou mensual de 40. En fi, creieu que hem obrat bé? Hauriem d'haver renunciat a tot? O només és una pantomima i qualsevol excusa serveix per abaixar el preu? Opineu, opineu ...