El drama cambodjà: el que hem pogut saber-ne

Al llarg de la història Cambodja només ha tingut una època d'esplendor: l'imperi d'Angkor, durant els segles X i XI. Des d'aleshores ha estat una mera comparsa entre les dues grans forces veïnes (i enemics irreconciliables), Tailàndia i Vietnam. No és d'estranyar doncs que el rei acceptés ben ràpid la 'protecció' francesa el 1864, acabat de convèncer per alguns vaixells de guerra francesos al Mekong que enfocaven els canons al palau. Després del protectorat francès i la segona guerra mundial (durant la qual els japonesos van controlar breument la situació), els francesos imposen com a rei un personatge clau: el príncep Norodom Sihanouk. Ell serà qui portarà el país a la independència el 1953. Just després, fa una jugada mestra: abdica en favor del seu pare, funda un partit polític i guanya les eleccions.

Eren temps prou feliços per Cambodja, però la veïna guerra del Vietnam, la geopolítica i una utopia absurda que es va tornar horror no trigarien en destrossar el país en poc temps. El rei Sihanouk es va declarar neutral respecte a USA i Vietnam del Nord, però en poc temps va decidir situar-se prop dels comunistes, degut a certes maniobres obscures americanes en favors dels seus aliats Tailàndia i Vietnam del Sud. En la fase més dura de la guerra vietnamita, el Vietcong es refugia a terrotori cambodjà per atacar els USA, mentre el rei es dedica cada vegada més ... al cinema. Si, Sihanouk va fer més de 30 películes a l'estil Hollywood, en les que per exemple obligava les forces aèries a fer les escenes d'aviació. Mentrestant, els moviments comunistes (els Jemers Rojos) van agafant força, i les faccions més dretanes i proamericanes encapçalades per Lon Nol donen un cop d'estat el 1970. Els Jemers Rojos es refugien a les muntanyes, i el rei a l'exili els dona el seu suport.

La 'doctrina Nixon' és la política que els USA van instaurar a partir de 1969 a la guerra del Vietnam i següents (Afganistan, Irak), degut al desastre (en gran part, un desastre mediàtic) d'aquesta primera. Consisteix en procurar no deixar entrar periodistes neutrals a les zones de conflicte i mantenir les batalles el més lluny possible de les portades de diari. De 1969 a 1973 els USA van bombardejar zones de Cambodja i Laos per castigar el Vietcong, es calculen milers de morts i centenars de milers de refugiats. Sembla que això (a més del suport del rei i de l'estat xinès) va ser determinant perquè els Jemers Rojos reclutessin molts milicians i acabessin enderrocant el règim de Lon Nol, entrant a Phnom Penh el 17 d'abril de 1975 entre l'entusiasme de la població que celebrava la fi de la guerra civil i poc s'esperava l'horror que els hi venia a sobre.

Liderats per Pol Pot, els Jemers Rojos eren una tropa de camperols incultes però amb unes conviccions revolucionàries fortíssimes, totalment novedoses i terriblement equivocades. D'un dia a l'altre, decreten “l'Any Zero”: tanquen les fronteres, decreten l'immediata evacuació de totes les ciutats per anar a treballar al camp (Phnom Penh, de dos milions d'habitants aleshores, queda deserta), aboleixen la família (la substitueixen pel partit), suprimeixen el diner i pretenen un estat-cooperativa agrícola autosuficient, agafant models medievals. Evidentment, i això ja és menys novedós en les dictadures comunistes, comencen una caça d'anti-revolucionaris: cal invertir l'ordre social, que els de baix – els camperols - manin i els de dalt – intelectuals, rics – o bé obeeixin o bé siguin directament executats. La radicalitat d'aquestes mesures i les jornades de 12 i 14 hores deixen a la població perplexa i exhausta, i moltíssims moren de gana, esgotament i malalties, o es refugien a Vietnam i Tailàndia. Aquest desastre suggereix a Pol Pot que tot és culpa dels anti-revolucionaris, i transmet la paranoia als seus subalterns: explota una 'caça de bruixes' en cadena en la que la gent denuncia el seu vei, un ministre en denuncia un altre, i els Jemers Rojos van morint a mans de Jemers Rojos més revolucionaris, com un peix que es mossega la cua fins a devorar-se ell mateix. En total, es calculen uns 1.700.000 morts entre execucions als camps d'extermini, famines i malalties ... en menys de quatre anys! És un dels récords de la història en amplitud i velocitat, només superat per Ruanda (800.000 morts en tres mesos).

El 1979, les tropes del Vietnam socialista envaeixen Cambodja i aturen el genocidi. Pol Pot i els Jemers Rojos es refugien prop de Tailàndia i mantindràn una guerra civil durant deu anys, recolzats per: 1) Xina, els seus simpàtics aliats de tota la vida i contraris als vietnamites pro-soviètics; 2) Tailàndia, espantada per l'expansionisme vietnamita i 3) els USA i la comunitat internacional (aplaudiments) a qui no convé un Vietnam pro-soviètic massa potent. Pocs mesos després de denunciar el maligne genocidi comunista, els USA i Europa (principalment Anglaterra) recolzen els Jemers Rojos per raons geopolítiques. Fantàstic.

Els anys 80 també son duríssims per Cambodja, entre guerra i gana. El rei Sihanouk (altra vegada ell) encapçala una coalició de Jemers Rojos (no la guerrilla de Pol Pot, que es queda resistint a Tailàndia fins a la seva mort el 1998), realistes i altres que lluiten fins que el 1989 Vietnam es retira. El procés de pau portarà a les Nacions Unides al país i a fer eleccions el 1993 que guanyen ... el partit dels ex-Jemers Rojos, el CPP, juntament amb els realistes. La política dels 90 és un cúmul de canvis de bando, tensions, aliances contra natura, assessinats de polítics, reaparicions estelars de Pol Pot, cops d'estat ...

Des de 1997 la situació és força tranquila. El Primer Ministre és Hun Sen, ex-jemer roig, acusat de pro-vietnamita i d'haver intentat assassinar (entre altres) el líder de l'oposició (Sam Rainsy) amb granades el 1997 (16 morts). El seu partit, el CPP, controla les eleccions a base de suborns, xantatges i intimidació pura i dura a medis, periodistes i votants. Cambodja és el catorzè país més corrupte del món, superat només per autèntics cracks com Haití o Sudàn. Gran part dels diners de l'ajuda humanitària han anat a parar en la compra dels Lexus i Hummers que es veuen pels carrers de Phnom Penh; per exemple, ara mateix, el judici als genocides (que es porta esperant 30 anys) es retrassarà encara més degut a que la partida econòmica dels jutges cambodjans ha desaparegut misteriosament. Això sí, des de l'any 2000 el PIB creix un 10% anual. Segons diu la gent que viu aquí, el camí serà llarg.